Hi va haver un temps en que als parcs tot era de ferro. Disfrutàvem fent cabussetes a les barres, al pont, lliscant per rascaculs i baixant rollo "cazafantasmas" pel pal de la bola... Els gronxadors eren altament perillosos, sí, però tampoc van matar a gaires nens... Ara els parcs de plàstic han perdut tot l'encant. Aquells cavalls amb una molla no molen gens!
Acabo de sortir del teatre de veure el musical "Forever Young". Fa uns dies que tinc dins meu la síndrome de Peter Pan, els anys passen, creixo.... i veig que no vull. Veig que em fa por.... Però avui, avui he vist que res importa, que els anys poden passar, però que podem ser PER SEMPRE JOVES.
El millor del musical: L'homenatge a Pepe Rubianes... sens dubte!
Això de la joventut està sobrevalorat. El millor del cas és ser sempre conscient de l'edat que es té i actuar com a tal, aprofitar tot el que ens dóna cada moment de la vida, que sempre ens queden coses noves per descobrir i per gaudir.
ResponEliminaDintre nostre hem de guardar una mica de totes les edats, una mica d'innocència de nens, una mica d'il·lusió i de somni de la joventut i moltes coses que anem aprenent en fer-nos grans... tot plegat fa un equipatge que està bé.
EliminaCreure sincerament que sempre podem ser joves per dins, a mi em sembla molt bé. Una persona de la meva família, que ara té més de 90 anys, no en fa pas gaires, quan en tenia 80 i tants em deia: "quan em miro al mirall ja ho veig que sóc gran o vella però la major part del temps no me'n recordo" A mi em va encantar, potser perquè és una persona que té actituds molt vàlides i positives davant de la vida.
O sigui que ii pots ser per sempre jove i no recordar-te gaire que et fas gran... serà genial!
Potser sí XeXu, però no puc evitar sentir una esgarrifança quan uns nens pel carrer em tracten de "senyora". Senyora jo??? Au va!!! si sóc súper jove..... aix....
EliminaCarme, segur que totes les edats tenen alguna cosa que guardar i per a que poder gaudir, sinó malament aniríem!! M'encanta l'esperit d'aquest familiar teu... Ojalá puguéssim ser tots així!
Totalment d'acord amb tu. És qüestió de saber gaudir de cada instant, no importa l'edat. Quins records m'has fet venir, de quan era petita i queia contra les barres de ferro. Quin mal! Però sempre hi tornava. Ara els parcs són molt segurs, però són insípids. Ja no es pot jugar al "enxampar sense tocar terra" com abans. I quina enveja que vagis a teatre, jo fa anys que no hi vaig... :)
ResponEliminaQuan caus a terra sempre fa mal!! No té res a veure el ferro..... ;)
EliminaVés al teatre!! val molt la pena i t'ho passes genial! Petonets!
De fet, a dia d'avui, els nens sembla que hagin de viure en una bombolla en la que sigui impossible fer-se mal. Ja em sembla correcte que es prenguin certes mesures però hem passat a l'altre extrem, a la sobreprotecció, cosa que tampoc crec que sigui ni positiva ni beneficiosa.
ResponEliminaEls anys passen, Alba, i a vegades agafa aquesta sensació de vertigen. Però no ens queda més remei que mirar endavant i, si vols que et digui la veritat, sense mirar massa enrere. De tant en tant hi podem fer una ulladeta, però tampoc es tracta d'estar melangiós tot el dia. Avanti!!!!
Tots els extrems són dolents... A la meva/nostra època no va morir pas cap crio en un parc infantil.... almenys al meu poble! heheh!
EliminaAvanti, avanti!!!
Abraçada!
Snif, jo també vull ser jove per sempre! Va... sense tonteries. Sempre hi ha coses que ens posen nostàlgics. Aquestes barres de parc transmeten més coses de les que semblen. Almenys a mi. Tot i que jo vaig viure una mica la transició entre el ferro i el plàstic, crec!
ResponEliminaSuposo que sí que és qüestió de "sentir-se jove" per dins... en el sentit de no perdre les ganes de viure, la il·lusió, l'empenta... però essent conseqüent amb cada etapa de la nostra vida, no?
Jo reconec que em poso nostàlgica massa sovint.... i sé que no és bo, perquè he de mirar endavant i no endarrera, però no ho puc evitar! Aix..... Jo sé que per dins sempre seré jove i això és el que ha d'importar! I sí, com tu dius, ser conscient i conseqüent amb cada etapa de la nostra vida, perquè tots els dies tenen quelcom d'important i interessant!
Eliminasempre joves...sempre, com més grans en fem encara més
ResponEliminaVisca!!! Així, hi ha esperança?? :p
EliminaJa no fan les coses com abans noia...forever young....jo en tinc 50 i dos més d'anys i em sento com si en tingués vint-i-quatre de vegades....tot és triar com et vols sentir si vella o jove..hehehehe...la foto és molt maca! van fer un homenatge a Rubianes? què bé! se'ls mereix tots! bona setmana!
ResponEliminaFísicament no es pot ser forever young, però per lo altre.... un es fa vell perquè se'n vol fer. La joventut es porta a dintre! Però no puc evitar posar-me nostàlgica de temps passats... potser hi ha algo que vaig deixar allà inacabat i necessito pensar-hi i repensar-hi, jo que sé!
EliminaAbraçada!
Quina foto més bonica! A mi m'agraden els anys, el cos se'n va cap avall, però em sento créixer d'una altra manera i això em fa sentir molt bé. Tinc pendent el musical, després de llegir-te encara en tinc més ganes. Una abraçada.
ResponEliminaCrèixer físicament és inevitable, el més difícil és creixer psicològicament... però alguns ho intentem... i sort d'això! Ves a veure'l el musical, és molt xulo i rius una estona!
EliminaPtons!
Amb "Forever youn" em recordes que la primavera es manifesta amb molta força, i damunt la cendra de les fulles caigudes.
ResponEliminaLa primavera és com un esclat de vida... les fulles estan a terra, però per sobre encara hi queda alguna cosa!
EliminaEl que compta és viure el dia a dia amb plenitud i entusiasme sense parar massa compte amb els anys...Fer com aquella senyora que explica la Carme, que no se'n recorda i sempre amb una actitud positiva davant la vida i aquí està el secret!!
ResponEliminaUna abraçada.
Aprofitar cada dia que passa, cada hora... L'actitud positiva és taaaaaant necessària! Un petonàs!
EliminaCom passa el temps... recordo aquells anys en que els parcs estaven plens de sorra i pedretes d'aquelles que pelaven els genolls que donava gust... ;-)
ResponEliminaUn estiu sense els genoll pelats no era un estiu! hehehe! El temps passa per tots... ningú se'n salva!
EliminaM'ho vaig passar genial amb el musical forever youn, viag identificar-me amb la indignada!
ResponEliminaheheh! Va ser molt divertit! A mi el hippie em va semblar genial!
EliminaAis... aquest cap de setmana he estat amb les "meves nenes", joves de 20-22 anys. Eren energia pura, ganes de menjar-se el món. No sé si voldria tornar-hi, xò en canvi si que sé que son uns anys fantàstics, on tot és possible.
ResponEliminaMolt xula la foto !! i quins records... Pues si Forever Young ;)
ResponEliminaLa vellesa no arriba amb les canes diuen.... sinó quan deixes de lluitar!
EliminaAbraçada Òscar!
Forever yoooooung, I want to be forever yooooung! M'encanten els parcs de ferro, encara n'hi ha algun. Si no hi ha gaire gent que em vegi, encara m'hi paro a jugar una estona.
ResponEliminaJo vaig aprofitar per a fer un intent de voltereta! hehehe, al final no em vaig acabar d'atrevir.... quina por!!! no sé com abans ho podia fer amb tanta facilitat... ;)
EliminaOstras, és veritat...ara recorde els parcs d'abans...m'encantaven...i els van llevar perquè dèien que eren un perill per als nanos...en fi...
ResponEliminaTot canvía...gràcies per aquest recull fotogràfic!
;)
Besos!
Avui en dia tot està considerat un perill...... Gràcies a tu!
EliminaQuin tractament més guapo! m'agrada la foto! i si noia, els anys passen..jo a vegades tambè tinc por, però l'esperit trapella es revela, i guanya a la por :)
ResponEliminaun petó
gràcies per seguirme, jo tambè ho farè perquè m'agrada la feina que fas.
La por és un sentiment... i els sentiments no maten!! Em de tirar endavant, no hi podem fer més....
EliminaGràcies per passar per aquí! Benvinguda siguis!!
Aiiii els gronxadors són la meva debilitat, abans i ara!, la qüestió és enfilar-se. Com bé dius, ja no són com abans!. La imatge molt ben trobada i les fulles li donen calidesa.
ResponEliminaAbraçada!
I si són de ferro millor! (he de confesar que a els gronxadors també eren la meva debilitat... fins que acabava ben marejada!)
Elimina