Dòlmen

Estar aprop d'un dòlmen em fa pensar varies coses.... primer de tot m'entra la desconfiança: "No haurà pas set un graciós que s'ha dedicat a fer una cabana amb pedres?" Però no, interpretes que no pot ser així perquè hi ha un cartell aprop que t'indica la història d'aquest monument. I just després de llegir l'explicació entra el silenci.... això era un lloc sagrat. Fa molts anys aquest havia estat un espai de rituals i adoracions... i ara... Silenci. El mínim que podem fer nosaltres és fer silenci.... per respecte i perquè és una cosa sèria. 

Quatre fotos... la il·lusió d'haver-hi arribat tot hi perdre'ns per camins de cabres.... i tornar desitjant que no ens plogui pel camí.

Aquest és el Dòlmen del Mas Abat de Benabarre, té uns 5.300 anys d'història. Feia temps que dèiem d'anar-hi, però mai trobàvem el moment... La veritat és que estan bastant aprop, cal caminar un parell d'hores des del nucli de Benabarre i anar seguint les indicacions del PR 103?  del PR 130? ara no me'n recordo quin era, però vaja.... que està indicat i es troba amb facilitat.

Autorretat dins una mirada polaritzada. ;)

Dia de panoràmiques

Quan vas a un lloc que t'agrada i tens la sensació que t'hi ha quedat alguna cosa per a fer.... hi tornes.

Tenia pendent UNA panoràmica del congost de Montrebei.... i al final n'han sortit tres. ;) 

Avui he tocat un troç de cel.... modest, però era un cim! Avui hem fet el cim del Montsec de l'Estall pel pas de Sant Miquel. Xulo, xulo! Aquí hi teniu les vistes.

La famosa i desitjada panoràmica del Congost de Montrebei! N'he fet moltes.... però segur que hi torno a fer-ne mil més. Mai me'n cansaré! 

I l'ermita de Santa Quitèria i Sant Bonifacio.... sense nens, nenes, papes i mames! Estar allà és tot un luxe... cada cop ho tinc més clar!

Gronxador (Relats conjunts)

Mare, recordes aquelles tardes al parc en el gronxador de fusta? Tu somreies i m’empenyies amb força mentre jo intentava moure les cames per autopropulsar-me i era feliç sabent que tu estaves allà, pel que necessités.

Ara ja no et veig somriure, ara ja no m’empenys amb força… ara….. Ara tot és molt complicat. Els anys han passat i tu ja no hi ets. Enyoro aquells moments en que algun dia vaig ser feliç. Vius en un món paral·lel envoltada de males companyies i aïllada del món real i jo no sé com ajudar-te, no sé com fer-ho per a que tot torni a ser com abans. Sembla el món al revés.

Recordo  aquests moments  amb un mareig constant… i és per això que m’han vingut al cap aquelles  tardes al gronxador  perquè després de tota aquella felicitat, tant anar endavant i enrere sempre acabava ben marejada i amb ganes de no pujar-hi mai més, però sempre hi tornava... i tornava a marejar-me... i hi tornava... 

Aquesta és la meva col·laboració als Relats Conjunts d'aquest mes! No m'ho vull rellegir gaire no sigui que al final acabi per no publicar-ho!

Una finestra a casa nostra

Podries tancar els ulls.... restar en silenci.... i de sobte apareix una finestra davant dels teus ulls.



Una finestra que intueix un paisatge inquietant, un paisatge conegut, un paisatge mig artificial.


Són les finestres de l'ermita de Santa Quitèria i Sant Bonifacio, situada al poble de Montfalcó.


Així doncs, suzuki al cul, vam saltar de l'Estall cap a Montfalcó.

De Montfalcó no hi ha ni una instantània... més que res perquè vam arribar allà i solament hi havia una casa reformada "Casa Batlle" que es fa servir d'alberg. La resta de poble està tota derruïda. Una llàstima. 

Des de Montfalcó es poden fer unes caminates la mar de xules i nosaltres vam aprofitar per visitar la cova de les figues (sí, sí.... es veu que tradicionalment la gent del poble anava allà a posar les figues a secar) i tot seguit l'ermita des de la qual hi ha unes vistes IM-PRESIONANTS! 

(Estava preparada per a fer una panoràmica fantàstica, però de sobte es van començar a sentir veus, moltes veus i una colla de papes, mames, nens i nenes van començar a pujar cap allà on érem nosaltres i em van fastiguejar la foto..... Tinc pendent de tornar-hi. No em vull quedar sense les magnífiques panoràmiques del congost de Montrebei i l'ermita de santa Quitèria! Grrrr!!)

Cova de les figues

A l'altra banda de la cresta  on està posada l'ermita de Santa Quitèria hi ha l'ermita de la Pertusa, no es veu, però es pot comprovar que està posada en una posició similar. L'ermita de la Pertusa està a Catalunya, la de Santa Quitèria a l'Aragó. 

I ara.... a esperar la propera suzuki experience! Encara que veient com va el preu de la gasolina..... ens ho haurem de rumiar bastant! :(

L'Estall

De Fet vam passar a l'Estall. Actualment l'Estall també es troba deshabitat. El seu últim habitant, Santiago Pena, va abandonar el poble l'any 2003 després de viure-hi sol des del 1974. (El seu cognom sembla una al·legoria a la nostàlgia). Era curiós tafanejar pel que havia estat el replà de casa seva, amb calendaris de 1995, 1996... penjats a la paret. Viure sol en un poble condemnat a la desaparició durant 24 anys té molt mèrit. Mèrit, valentia i resignació. Qui voldria marxar de la seva llar per sempre més tan tranquil·lament? 

Donant una volta pels carrers es pot veure com estan conquistats per la vegetació: heures, esbarzers, etc. i sobretot la runa.  Però tot i això es pot contemplar les portalades de pedra, els balcons i petits detalls que a d'altres poblacions també deshabitades ja és impossible de fer-ho. 

Altre cop una meravella d'església, tota enrunada.

Ja veieu que les Suzuki experiences donen molt de sí! (i encara en queda una altra!). 

Fet està desfet...

Ja res queda del poble de fet.... tot està desfet.

Fet (provincia d'Osca, a la franja de ponent) era una de les poblacions més grans de la zona, va arribar a tenir gairebé 200 habitants a principis del segle XX. Com sempre la construcció de l'embasament de Canelles va accelerar el seu abandonament ja que l'aigua va inundar les seves terres de cultiu.  

L'església és del segle XVI i el seu interior està molt ensorrat.

La seva portalada, majestuosa, deixa entreveure la runa al seu interior. Ara sí que aquest lloc sagrat està directament connectat amb el cel. Més que res perquè no hi ha sostre...

 Per la part del darrera de l'esglèsia, passat el cementiri s'accedeix al mirador de Fet, un balcó a les impactants vistes de Canelles i una part del Montsec.

Visitar pobles abandonats m'omple el cos de nostàlgia... i això que jo no hi vaig viure! Però imagino tot el que va ser i ara no és i em fa pena... 

El dia que sé que tocarà una Suzuki experience m'aixeco contenta i és que mai haviem fet tan bona inversió, aquest cotxet ens porta a lloc recòndits i meravellosos.

Aquest cop la ruta va ser llarga i vam poder veure moltes coses, així que he decidit dividir la "experience" en 2 o 3 posts. Per avui ja n'hi ha prou!

Resum de la jornada!

Tornar a tenir vacances de Setmana Santa després de molts anys.
Il·lusió i ganes de caminar.
Tornar a pujar al tren pinxo de la Pobla.
Senders desconeguts.
Seguir les senyals blanques i roges.
Dormir a prop de les trinxeres.
Retornar al poble abandonat de Rúbies.
Tornar a caure de cul pel pedregal que porta al poble.
Pluja, sol i boira.
Perdre durant una bona estona les senyals blanques i roiges.
Indignar-me amb la persona que "marca les senyals".
Desesperar-me.
Trobar altre cop el sender, respirar i tornar a caminar.
Vistes impressionants del Montsec de Rúbies, malgrat el mal temps.
Cansament i satisfacció.


Total???
35 km xino xano i algunes imatges imborrables!

Volem lo tren!

Cellers i el pantà de Terradets

A punt d'arribar al poble de Mata-Solana. Al fons es pot veure el pantà de Terradets.

Poble de Rúbies

PD: Vaig dir que no m'importaria que plogués durant les vacances i.... toma pluja! Però tal hi com vaig dir, no m'ha importat, la pluja és la pluja! ;)