Mare, recordes aquelles tardes al parc en el gronxador de fusta? Tu somreies
i m’empenyies amb força mentre jo intentava moure les cames per
autopropulsar-me i era feliç sabent que tu estaves allà, pel que necessités.
Ara ja no et veig somriure, ara ja no m’empenys amb força… ara….. Ara tot
és molt complicat. Els anys han passat i tu ja no hi ets. Enyoro aquells
moments en que algun dia vaig ser feliç. Vius en un món paral·lel envoltada de
males companyies i aïllada del món real i jo no sé com ajudar-te, no sé com
fer-ho per a que tot torni a ser com abans. Sembla el món al revés.
Recordo aquests moments amb un mareig constant… i és per això que m’han
vingut al cap aquelles tardes al
gronxador perquè després de tota aquella
felicitat, tant anar endavant i enrere sempre acabava ben marejada i amb ganes de no pujar-hi mai més, però sempre hi tornava... i tornava a marejar-me... i hi tornava...
Aquesta és la meva col·laboració als Relats Conjunts d'aquest mes! No m'ho vull rellegir gaire no sigui que al final acabi per no publicar-ho!
Sort que no t'ho has rellegit gaire, doncs. M'agrada molt el record feliç que evoques i com et retorna en el present. El paràgraf final m'ha fet enrecordar que jo també em marejava moltíssim gronxant-me i que quan baixava trigava una estona llarga a refer-me. És curiós això que per una estona de felicitat siguem capaços de fer coses que després ens produeixen malestar. Quan veig un gronxador i no em veu gaire gent, encara hi pujo una estona. I encara em marejo!
ResponEliminaMolt emotiu! m'ha agradat
ResponEliminaQuin raig d'emoció.
ResponEliminaLes meves paraules són sobreres.
Un gronxar melancòlic, en un va-i-bé farcit de tristesa. Però com passa molts cops, la melangia no està renyida amb la bellesa.
ResponEliminaUna història dura, però ben trobada. Sort que ens l'has deixat llegir, està prou bé!
ResponEliminaSí que ho té això la memòria, que va i ve, i de vegades mareja; fins que ja no torna més. El relat m'ha agradat molt.
ResponEliminaMolt profund i intens. Poques lletres per a dir tantes coses. M'agrada molt com t'expresses. Arribes a l'ànima. :)
ResponEliminahi han coses a les que no ens podem resistir....encara que ens facin una mica de mal.
ResponEliminaBona aportació
Bastante emocionante esta história, tambem tinha um banco branco na minha infância que muita saudade me traz.
ResponEliminaBeijos.
bonita foto, evocativa, como lo son los columpios...su vaivén es como la vida misma, no?....un abrazo alba...
ResponEliminaEls records moltes vegades tenen un vaivé....els bons i els dolents.
ResponEliminaMés que d'un gronxador semblava que baixava del Dragon Khan!
ResponEliminaM'arriba a lànima...
ResponEliminaGràcies per no rellgir-ho...
Besos.
Un relat ben emotiu..., amb moments dolços i amargs, com la vida!. Una iamtge molt adient...
ResponEliminaAbraçada!
Emoció i melangia, el vell gronxador ens ha robat el cor. Molt maco!
ResponEliminaI és evident que hi tornaries... Els records sempre ens freguen l'ànima. Molt bonic.
ResponEliminaUn mareig molt tendre i emotiu.
ResponEliminaM'emociones!, molt bonica la foto, i fantástic el text, un petonás
ResponEliminaBonica foto i emotiu text
ResponEliminaBon dia Alba! Quan puguis passa pel meu blog que t'hi he deixat un regalet.
ResponEliminaPtnsssssssss
Hola Alba, a mi también me parece que tu blog merece el premio. Un beso!
ResponEliminaUn relat emotiu, sensible, melangiós, preciós ....m'ha agradat molt!
ResponEliminaEl record d'unes engronxades associades a felicitat.
ResponEliminaSegur que la protagonista trobarà la manera d'ajudar a la seva mare. Oi?
ResponEliminaJo vull creure que si...
Molt trist, però ben trobat
ResponEliminaLes tardes al gronxador son les que ajuden a mirar endavant. Molt bon relat!
ResponEliminaUna història complicada, sí. Com tu dius, la vida a l'inrevés!
ResponEliminamolt bonic i molt trist...
ResponElimina