Paret amunt

Feia dies que em preparava per aquesta estrena, però mil excuses sempre es posaven pel mig. Aquell dia no hi havia excusa. Vam preparar la motxilla amb els arnesos, els peus de gat, la corda, magnesi, aigua i fruita i vam enfilar el camí per anar cap a Baldellou.

Baldellou és un poble amb uns indrets fascinants i sempre m'ha agradat perdrem pels seus raconets, així que em va semblar més que bona idea iniciar allí els meus primers passos en escalada.

Estava nerviosa, sí.... i cagada, molt.... però ho havia de provar. El meu mestre va fer primer el camí i mentre jo m'abarallava amb els meus quilos i la meva poca força, ell m'anava animant a continuar i així jo pujava amunt i més amunt. Va arribar un moment en que no sabia pas on col·locar la mà ni el peu, ni res de res i em va agafar una por difícil d'explicar, sol volia baixar d'allà i tocar de peus a terra.... la força mental em fallava.

Vaig baixar, però un cop a terra.... en tenia més ganes! El segon cop va ser més divertit i sense tanta por i el tercer cop per fí vaig poder tocar la reunió de dalt de tot! Desafío conseguidoooo!!! :DD

I així és com després de molt temps d'insistir i de jo no voler fer cas, em vaig iniciar a un esport que potser no serà la meva gran debilitat, però almenys em servirà per posar a prova i entrenar aquesta fortalesa mental que tot sovint em trontolla.

La Cabaneta de pastor de Baldellou

On l'esport es compagina amb la natura i esdevè una activitat d'integració a l'entorn brutal.

El monestir

Fa uns dies vaig comentar en algun blog que sempre que havia anat a Sant Cugat del Vallès i havia vist aquell monestir tan bonic em lamentava de no dur amb mi la càmera de fer fotos. Potser perquè sempre que he vistat la ciutat hi anava per altres coses que no prestaven pas a dur un "captura-imatges" amb tu....

Fa uns dies va ser el moment.... Havíem planejat una escapadeta de poques hores, però les suficients per poder anar una estoneta a capturar la llum d'aquest brillant edifici.

Persones que van i vénen, fantasmes que s'apareixen als meus nassos i em recorden tot allò que no vull recordar....

Una marca

Hi ha coses a la vida que et deixen marques... potser no són marques visibles, però són marques que t'acompanyaran la resta de la vida.

Fa temps que vivia immersa en un estat d'angoixa i de por que vaig (i estic) superant, un estat inexplicable, aparentment sense saber el motiu.... 

Fa un mes em van fer entrar en un despatx per dir-me de males maneres que al febrer se m'acabava el contracte laboral i que no me'l renovaven, tot plegat per uns motius NO econòmics, sinó per problemes d'encaixaments.... La ràbia va envair el meu cos, després d'un any i mig a la mateixa empresa no pots dir-li al treballador que no ha encaixat, perquè tothom sap que és mentira. Segurament hi havia altres interessos, però a mi el mal me l'han fet igual i les preguntes qüestionant-me la meva manera de treballar hi han estat.

Ara he de tornar a començar, he de tirar endavant i volar. Deixar enrere un passat en el que no val la pena posar-li color, perquè potser no n'ha tingut mai.

Ara tinc una marca que farà que m'ho recordi tot sovint.

He explicat mai que els ocells em fan por? Tot i això aquests que duré amb mi representen molt més que aquest temor sense fonament. :D 

A l'aeroport

Els diumenges d'hivern a l'aeroport d'Alguaire hi ha molt moviment. Anglesos provinents de Manchester, Belfast, Birmingham, Bristol i Londres es passegen per l'aeroport sense fer massa soroll. És només un lloc de passada, res no hi vénen a fer a Lleida i molt menys a dalt al pla d'Alguaire on no hi ha res més que sembrats. Mengen cupcakes, sandvitxos a l'anglesa, cerveses.... fan temps fins que no s'enlairi el seu avió. 

I entre tot això..... allà estem els autòctons (dic estem perquè avui també ho he protagonitzat, però que consti que no és un fet habitual, heheh!), amorrats al vidre del bar per a veure com s'enlairen els avions plens de guiris. Com si fos un fet únic al món! 

Recordo que poc després d'inaugurar l'aeroport hi havia vols a París i vam aprofitar per anar a passar un dia i mig a la ciutat de les llums, va ser bonic enlairar-se des del cantó de casa, sense cues, temps d'espera i sense haver de matinar... i a l'arribada, quan baixavem de l'avió em vaig sentir ben bé una famosa, amb tothom amorrat als vidres del bar, saludant-nos... hehehe! Han passat uns dos anys i veig que l'efecte "arribada d'avió" continua sent el mateix.... 

Ara bé, no crec que aquest aeroport fes falta, a la gent d'aquí no ens aporta res, res més que un espectacle gratuit un cop a la setmana.

Avui a més a més de tot aquest espectacle he vist que a les taules on estaven asseguts els guiris hi havia uns papers com si fossin un mapa del metro i m'ha fet gràcia veure el que hi havia escrit. He pensat... això els hi he d'explicar als de la catosfera que segur que hi tenen alguna cosa a dir! 

CATALAN STATE, tot un tríptic informatiu de la situació entre Catalunya i Espanya que finalitzava amb un #Cataloniaisnotspain.