Sempre m'havien fet gràcia els obrers que construïen aquell gratacel que quan arribava l'hora de dinar baixaven tranquil·lament del pis on estiguessin i es posaven a dinar a baix al carrer asseguts a un banc que semblava ben bé una biga.
Un dia els hi vaig
fer una foto... no ho vaig poder evitar i com qui no vol la cosa vaig treure la
Leica de la butxaca i clac! Ningú se'n va enterar.... Vaig córrer per arribar a casa i començar a revelar
la instantània... Tenia una idea al cap i aquest cop sabia que quedaria molt
bé.
Amb el negatiu a la
mà vaig retallar amb parsimònia la silueta dels obrers i el banc i aprofitant
aquella fotografia que havia fet mesos abans de Nova York des de dalt d'un
gratacels proper (i com de costum el diari no va voler publicar), vaig posar als obrers
asseguts al banc a sobre de Nova York com si estiguessin penjant al buit mentre
dinaven a més de 250 metres d'altura. Al primer que li vaig ensenyar va ser al
meu cosí, ell sempre em supervisava els treballs que feia i sempre hi trobava
alguna cosa o altra (i també s’ha de dir que sempre tenia raó). Aquell dia va
dir: _ I de debò que has pujat allà dalt de tot per fer la foto als
treballadors mentre dinaven? I jo convençut: _ Si, si.... i sense protecció! _
Per un dia que el meu cosí es creia un dels meus muntatges havia d'aprofitar!
La satisfacció va ser
brutal! Vaig agafar la fotografia i la vaig enviar al diari.... aquest cop sí
que me la publicarien!
Aquesta és la meva aportació del mes de juny a RELATS CONJUNTS. Espero que us agradi! :))
