Viure per estimar

 N'hi ha que poden volar, altres necessiten escalar, però absolutament tots necessitem viure la boira per a poder estimar el Sol.

Aquest segurament serà l'últim post de l'any, feia dies que no treia el cap per la blogosfera i segurament l'any vinent continuarà sent així, i més a partir del maig/juny, que la vida se'm complicarà. ;) .... però no m'oblido de vosaltres i prometo de tan en tan tornar a obrir aquest, o qualsevol altre espai!

Que passeu tots unes bones festes, i ja sabeu, si voleu estimar Sol, veniu a viure la boira.... 

Unilla

Lo Clot de la Unilla és una llacuna que hi ha prop de les poblacions d'Alguaire i Almenar i que es caracteritza per un règim d'inundació molt irregular. Els anys de més sequera no n'hi ha ni rastre, en canvi els anys més plujosos l'espai pot abastar més de 30 hectàrees. 

A nivell ornitològic és un lloc important, però hi ha certs problemes deguts a l'acció humana: contaminació de l'aigua, crema de marges... en definitiva una destrucció d'hàbitats que vés a saber si podria ser evitable...

Algú sap reconèixer el mixó que hi ha a la imatge??

Feia anys que l'Unilla no es plenava.... I dóna goig de veure. 

 Aquest dies ha estat un bon lloc on salvar-se.

L'agost

S'acaba l'agost.

L'agost m'agrada per moltes coses.... però una d'elles és pel seu gran cel. Heu vist mai el cel d'agost? A l'estiu ens trobem encarats cap al centre de la Via Làctea, la part més brillant, i si tenim la oportunitat d'estar en un lloc poc contaminat lumínicament veiem una Via Láctea espectacular. A Catalunya el millor lloc per observar el cel és el Pallars Sobirà, sense dubte! (mireu el mapa sinó... http://www.avex-asso.org/dossiers/pl/espagne/index.html) I allà vam fer cap.

El dia s'acabava ben ennuvolat i jo gairebé ja havia perdut l'esperança de fer alguna foto nocturna...

Sort de la furgo.... eterna viatgera.

Núvols que es començaven a dissipar. Estany de Moncortés.

I l'esperança no es pot perdre mai!!!!! M'hagués agradat eliminar del tot els núvols, però veure al cel tantes estrelles juntes em va fer oblidar de tot! 

Vacances 2014

Avui toca post d'aquells de "massa fotos".

Anar de vacances sempre suposa gastar diners, per molt que intentis reduir despeses, sempre acabes gastant més que si t'haguessis quedat a casa.

No ens havíem pas plantejat res... la idea era agafar la furgoneta i anar a donar un tombet per les Espanyes... però de cop i volta se'ns va il·luminar la bombeta i vam saber que disposàvem d'uns diners per a gastar en bitllets d'avió, així que vam agafar Internet i vam buscar el destí més econòmic d'una determinada companyia d'avions. I pim pam, quinze dies més tard ens trobàvem aterrant a l'aeroport de Maó. Sense res més que un bitllet d'avió i una bona motxilla ens trobàvem a Menorca disposats a passar-hi 6 dies i 5 nits. 

Sense hotel. Sense restaurants. Sol un cotxe llogat, la càmera de fotos, el càmping gas, les esterilles i els sacs i una mica de roba per sortir del pas. 

 

Des de que, adolescent de mí, vaig llegir un llibre de l'editorial Gran Angular
que parlava d'una colla d'amics que voltàven per Menorca
i visitaven els talaiots i les taules megalítiques que
sempre m'havia fet especial il·lusió veure-ho.
Realment són espectaculars!!!

 

I les nits.... en hotels "Milions d'estrelles" potser no eren gaire còmodes...però sí que únics i irrepetibles!

Allà dalt

Fa dies que no entro per aquí, i potser a partir d'ara ja no ho faré tan sovint com ho feia. Em sap greu, però tot canvia... Suposo que el que va començar com un blog on mostrar les meves imatges ara s'ha acabat convertint en la meva feina del dia a dia. I estic molt contenta, però el temps és el que és. 

Alguns ja sabeu que el cel és una de les meves predileccions. Quan era petita sempre deia que volia ser astrònoma, em fascinaven les estrelles, els planetes, la existència humana... Al final vaig desistir, la veritat, al veure que les matemàtiques i la física estaven íntimament relacionats amb aquesta ciència... Els números no estan fets per mi! M'atabalen. Bé.... que m'enrotllo massa. Doncs després de moltes observacions a ull nu i amb telescopis, fa relativament poc vaig descobrir que podia unir fotografia i astronomia i el resultat va ser espectacular. 

Via làctea al Pallars Jussà

Un intent d'Startrails. (són 3 fotos de 10 minuts cada foto i unides després amb ordinador)

El cel és espectacular, però sovint la contaminació lumínica no ens el deixa apreciar en la seva totalitat. És una pena... Els humans sempre ho hem d'esguerrar tot! 

Per si us interessa us deixo amb aquest mapa   http://www.avex-asso.org/dossiers/pl/espagne/index.html  Si haguéssiu de triar un lloc per viure on aniríeu?? Jo ho tinc bastant clar.... A la foscor absoluta!

Salut i arreveure!!

Bardenas Reales

Algú ha anat mai de "Escuelas Viajeras"? Jo ja fa uns quants anys, però ho recordo com si fos ahir. El castillo de Olite, Tafalla, Tudela, Estella, Puente la Reina, el parque del Perdón, evidentment Pamplona, Roncesvalles, la foz de Arbayún, el valle del Roncal.... vam passejar-nos per gairebé tota Navarra  coneixent la seva cultura, la geografia, la gastronomia... I a sobre fent amics d'altres punts d'Espanya amb els quals després, un cop tornàvem a casa, ens escrivíem llargues cartes.

Recordo especialment las Bardenas Reales. Un desert ens deien que era. I jo flipant perquè a Espanya hi havia un desert... :) Crec que la guia ens va dir que a las Bardenas hi havia camells, com en tots el deserts, i nosaltres, inocentots, ens ho vam ben creure. Encara busquem camells ara! 

Fa uns dies, aprofitant les vacances de Setmana Santa, vaig tornar a Navarra. I vaig voler parar especialment a las Bardenas. A aquell "cerro testigo" anomenat de Castildetierra, símbol de tot el Parc Natural. Vaig sortir enamorada de tanta aridesa, de tant "no res", de tant "wild, wild west".

I se'ns va fer de nit allà... al costat del cerro de Castildetierra. No hi havia una gran nit per fotografiar estels, però no me'n vaig poder resistir.... :)

VIDEOPOEMA CONJUNT

Fa uns mesos vaig proposar de fer un videopoema conjunt. Ells posaven els poemes i jo la part visual. Tenia ganes de treballar, ves per on! I la veritat és que no m'ho van posar pas fàcil no... imatges de tardor en plena primavera, imatges d'hivern a tocar d'un gran estiu, sargantanes a les parets que encara busco ara, poemes mig eròtics, que mare de déu! Però aquí està, vaig prometre presentar-lo per Sant Jordi i així ha estat. Així que aquí teniu aquest videopoema conjunt de la mà de:

Joan Sansano -->  http://jasonyelmundo.blogspot.com.es
Audrey --> http://momentsdetotscolors.blogspot.com.es
Montserrat Aloy --> http://cantireta.blogspot.com
Glòria Bosch  --> http://elglobosblog.blogspot.com.es
Carme Rosanas  --> http://carmerosanas.blogspot.com
Sílvia Teulats  --> http://fentpunyetes.blogspot.com.es
Helena Bonals  --> http://encadaversquehasentes.blogspot.com.es
Emma Pérez  --> http://saltembenamunt.blogspot.com.es


Jo he gaudit gravant, muntant i fins i tot recitant en veu alta.  Ara espero que ho gaudiu també vosaltres!




Videopoema Conjunt from Alba Pifarré Amigó on Vimeo.

BON SANT JORDI A TOTHOM!!

El bon temps

M'agrada el bon temps.

M'agrada l'arribada del bon temps. Per mi és una època plena d'esperança, tot torna a brotar de vida després d'un hivern dur, m'emociona veure els nous brots dels arbres, els cactus florits, dents de lleó per tot arreu, malves, roselles, roses! Somric i sóc ben feliç!

Al·lucino amb el que està fent aquest cactus! Hi haurà un munt de flors! :D I em fa especialment il·lusió, perquè aquests cactus són fillets d'un cactus gegant de la meva padrina, que quan ella va morir me'l va deixar en herència i.... Bé.....crec que aquest cactus és mereix un post apart. xD Li faré!

Roser infinitament florit a causa de la meva deixadesa per no esporgar-lo quan tocava..... però què nassos! A mi m'agrada així! Ben salvatge i florit! :P

És un cicle, un clicle al qual m'hi he d'acostumar, hi haurà fred, tristor i patiment, però després sempre tornaran a sortir les flors, l'escalfor i la il·lusió. 

El cafè

L'olor de cafè és una de les olors que més m'agraden del món...  I no sé ben bé perquè.

Fa pocs dies vaig tenir la oportunitat d'assistir a un curs sobre cata de cafès. I jo que no sóc gaire cafetera (solament dient que prenc cafè soluble i descafeïnat ja està tot dit, hehehe) ho vaig aprofitar ben aprofitat. Hi ha dos tipus de cafès, el cafè aràbica (és molt més suau) i el cafè robusta (més fort) i a partir d'aquí comença tot un món molt complicat de gustos i sabors que jo no sé pas diferenciar perquè ho trobo tot ben amarg. 

Una cosa que em va fer especialment gràcia va ser quan ens van explicar que el cafè més car i buscat del món és el Kopi Luwak, aquest cafè s'obté dels grans que es menja la civeta, (una mena de guineu d'Indonèsia) i que expulsa a través dels excrements. Es veu que el gra a la panxa de l'animal no s'acaba de digerir del tot i quan surt aprofiten per agafar-lo i torrar-lo. És a dir.... és un cafè de merda! I és el més car! Toma ya! ;)

Després va venir el moment "combinats de cafè". És espectacular el que la gent creativa pot arribar a fer amb el cafè i la llet! 

Realment vaig passar un matí molt entretinguda i, tot i estar treballant, se'm van passar les hores volant! I amb bon regust de boca! heheh! Aquí us deixo amb un resum gràfic del dia. :)

Llum zodiacal

Sempre he estimat el cel nocturn. Miro cap amunt i m'emociono. M'emociono tant que ploraria... de debò. M'emociona veure tal infinitat d'estrelles, punts lluminosos que estan tan i tan lluny que mai de la nostra vida hi podríem arribar. M'emociona pensar que no som res... que som com una mena de meravella i no ho sabem apreciar.

Quan em vaig comprar la meva primera càmera reflex no vaig trigar gaire a provar de fer fotografies a tot aquest sostre estrellat.... i la veritat és que mai me n'havia sortit gaire bé (o si més no, no me n'havia sortit tan bé com jo hagués volgut). Per això quan em van dir que aquest cap de setmana, des d'Imàginem,  feien un curs d'astrofotografia al Montsec no m'ho vaig pensar ni dos cops! :)

Un curs d'astrofografia on potser tindríem la oportunitat de veure i fotografiar la llum Zodiacal. La llum Zodiacal és la brillantor de la pols que generen el moviment dels cometes i el xoc dels asteroides i que solament es pot observar des de la Terra dos cops a l'any, a finals d'hivern poques hores després de la posta de Sol i a finals d'estiu poques hores abans de la sortida de Sol. És una llum molt tènue que solament es pot observar en llocs on la contaminació lluminosa gairebé no hi arriba.

La veritat és que no he fet grans fotos.... però he compartit dos dies amb grans professionals i gent entranyable, he après una mica més sobre aquest gran desconegut que és l'Univers i m'han ensenyat de quina manera es pot fotografiar el cel nocturn. Crec que ho he aprofitat prou bé i ha estat una gran, gran, gran experiència!

Us deixo amb un parell de fotografies mediocres, però bastant representatives!

Ben aviat...... més i millor!

La llum Zodiacal, apuntant directament a les Pléiades 

Al purgatori

Obro els ulls i gairebé no em puc ni moure, una gàbia invisible m'impedeix bellugar lliurement, i el que és més dur, m'impedeix pensar lliurement. Estic atrapada a un sistema que no m'agrada, una presó invisible que vés a saber qui i per què l'ha posat... o imposat.

No entenc perquè som uns éssers tant burros, capaços d'autoatrapar-se amb un invent que nosaltres mateixos hem inventat..... no em crec que la base de la societat hagi de ser el capital. Em deixeu provar quelcom diferent? Em deixeu, almenys per un cop, ser lliure, ser feliç?

Aquest text, i aquesta fotografia formen part d'un projecte audiovisual de la meva amiga Lupe Capell (www.xindogu.com) anomenat "El purgatori". Suposo que ben aviat sortirà a la llum.... de moment aquí hi deixo la meva aportació.

I recordeu,  que durant tot aquest de febrer, si voleu participar-hi, encara esteu a temps d'enviar-me els vostres haikus! 

L'Estall de nou

No puc evitar entristir-me al veure la runa d'alguna cosa que algun cop va estar ple de vida. Altre cop he trepitjat l'Estall, aquesta vegada no em cal explicar res.... Aquí està tot. 

La casa de'n Santiago Pena, l'últim habitant que va
viure sol a L'Estall durant més de vint anys. 

Proposta: Videopoema conjunt

El meu cap necessita distraccions, necessita estar ocupada amb coses que realment li agradin i si una cosa m'agrada és crear, elaborar vídeos, pensar amb imatges....

Així que em llenço a la piscina i us vull proposar una cosa. Sé que per aquí a la catosfera hi ha molt poeta i poetessa, fa cosa d'uns mesos vaig elaborar un videopoema conjunt amb la Cantireta (per qui no se'n recordi l'enllaço al final del post)   i em va agradar molt treballar-hi, per això he pensat d'elaborar, aquest cop, un videopoema molt conjunt.

Com que espero que hi vulgui participar molta gent us demano que escolliu del vostre poemari (pot ser un poema inèdit o un que us agradi molt) un HAIKU. Si habitualment no escriviu poemes, però veieu que us hi podeu animar a mi m'agradaria molt. Com més serem, més feina tindré i més em distreuré! :P

Un cop tingui tots els haikus els ordenaré per ordre d'arribada i em posaré a buscar una imatge, a poder ser en moviment, relacionada amb allò escrit i en faré un muntatge que us enviaré a tots els participants, perquè serà una peça tant meva com vostra.

Què us assembla? M'ajudeu?

El calendari que he pensat és aquest:

• PERÍODE D'ENVIAMENT DE HAIKUS: Durant tot el febrer.
• GRAVACIONS, MUNTATGE I POSTPRODUCCIÓ: Durant el mes de març.
• PRESENTACIÓ DEL VIDEOPOEMA CONJUNT: Abril (si pogués ser per Sant Jordi seria molt txulo!)

Per agilitzar el procés i que sigui una mica "sorpresa" per tothom, podreu enviar-me els poemes al meu correu: albapifarre@gmail.com

Espero que us animeu i que entre tots surti un vídeo ben bonic que puguem conservar, ensenyar, recordar, compartir.... 

Si teniu alguna idea "extra" m'ho podeu comentar sense cap problema!


   

            Videopoema conjunt entre Montserrat Aloy Roca i Alba Pifarré.

El Pla

Abans, sempre que teníem una estona aprofitàvem per anar "a dalt al Pla". Allà recorríem camins, passàvem les estones, berenàvem sota el cel blau... 

El Pla és un altiplà que hi ha prop de la ciutat de Lleida i el qual té al seus peus els pobles de Rosselló, Alguaire, Almenar, Almacelles... 

Ningú pot saber quina és la magnitud del pla fins que no hi puja. Un horitzó infinit, completament recte... que deixa entreveure el prepirineu, i si fa bon dia i no hi ha núvols també els Pirineus. Abans ple de camins, un parell d'asfaltats, la resta plens de pols i pedres.

Al fons el prepirineu, amb  la muntanya de Sant Salvador
amb la seva ermita al capdamunt i més enllà els Pirineus, nevats.

Quin encant podia tenir? Jo crec que era la meravella del no-res... la brisa que sempre hi bufa, els colors del sembrat segons l'època de l'any. 

Avui ens l'han destrossat. Primer un aeroport inútil, després una autovia que no porta enlloc i ara una ampliació d'autovia que sumarà uns 10 kilòmetres més als 10 que ja hi havia fets.... Total, per a què?  Per anar de Lleida a Almenar? 

Abans pujar al pla era bonic.... ara pujar al pla fa encongir el cor.

Sembrats, desembrats per donar lloc a una autovia que
travessarà tot el Pla.

Les cigonyes, resguardades al costat d'un troç de terra sospitosament elevat. És l'autovia, que passa uns tres o quatre metres més avall.... 

Salva'm si pots!!!!

Els hiverns sempre se'm fan durs, el meu cap em puteja de tal manera que sóc incapaç de pensar en positiu, em tremolen els sentiments, m'obsessionen els pensaments i no hi puc fer res, sé que no em va bé, però m'ho busco, vaig a buscar allò que em fa mal sense saber perquè. Tinc por que això em duri per sempre, de que no hi hagi remei... Tinc por de mi mateixa, de viure permanentment en un "regresa al futuro", de no evolucionar ni poder crèixer (mentalment). 

He d'intentar saltar un filat punxegut que no tinc ganes... Ojalà algun dia em pugui salvar de debò!

Los Reixos

Jo ja tinc les "sabatetes" preparades per quan vingon los Reixos... (de fet en tinc varies de sabatetes... i estan escampades per tota la casa... :S )

A tot arreu és conegut que els Reixos arriben el dia 5 a la tarda-nit i reparteixen els regals durant la nit per que l'un demà tota la canalla se'ls trobi ben d'hora. Però jo m'havia d'esperar a l'un demà.... El dia 5 anava a rebre els Reixos del poble dels meus padrins i me n'nava cap a casa a dormir contenta... i nerviosa.... perquè sabia que lo bo vindria l'un demà. 

Aquell ritme inconfundible de tambors i timbales em despertava a les 8 del matí i anava corrents cap al balcó a mirar com passaven tocant per davant de casa. La Banda despertava al poble per anunciar l'arribada dels Reixos i allà a les 10 del matí, després de sentir els tres petardos, de davant de l'ajuntament sortia la banda seguida de les majorettes i tothom anava a rebre als Reixos a la punta del poble. Veníen per la carretera clar, en carrossa conduida per tractors (com en la majoria de pobles, suposo) i nosaltres fèiem una mena de "competició" per a veure qui recollia més caramels. :)

Encara ara vaig a rebre els Reixos el dia 6... i recordo sempre amb un somriure aquells temps en què creia en la màgia i quan veia que el Rei negre del poble de la meva padrina no duia barba i el Rei negre del meu poble era barbut ho justificava dient que eren màgics i podien canviar d'aspecte quan ells vulguessin. 

Les festes de Nadal ja s'acaben! Ara sol em queda.... esperar l'estiu! :)