Els hiverns sempre se'm fan durs, el meu cap em puteja de tal manera que sóc incapaç de pensar en positiu, em tremolen els sentiments, m'obsessionen els pensaments i no hi puc fer res, sé que no em va bé, però m'ho busco, vaig a buscar allò que em fa mal sense saber perquè. Tinc por que això em duri per sempre, de que no hi hagi remei... Tinc por de mi mateixa, de viure permanentment en un "regresa al futuro", de no evolucionar ni poder crèixer (mentalment).
He d'intentar saltar un filat punxegut que no tinc ganes... Ojalà algun dia em pugui salvar de debò!
El post més críptic que recordo en aquest blog. No sé què tens, però no pateixis, que l'hivern no durarà eternament, ni temporalment ni metafòrica. Apa, vine cap aquí que et faci una abraçada.
ResponEliminaNenaaa... julines! Ànims i amb el cap ben alt a plantar cara al que no t'agrada. Que tot passa, tard o d'hora, l'hivern marxa. ;)
ResponEliminaVa, dona, que la primavera ja està a punt d'arribar...
ResponEliminaAlba, aquest càntir de secà t'envia aigua del Carme, de tarongina, de romaní....i abraçades oloroses i càlides per a que la inspiració te torni i te retrobi sana i estàlvia.
ResponEliminaEscriu-me, ja saps que sempre contesto.
Un petonàs.
Tens un regal al bloc.
Elimina:-)
Ja ho vas dir en el meu bloc que esperaves la primavera! Jo també!
ResponEliminaJo quan estic així de fotuda penso que no pot durar per sempre, m'ajuda pensar que "tot passa" i que passar-les putes també és una forma de creixement. Ja sé que sembla un consol de tontos però és l'únic que conec i que em funciona. També em funciona compartir-ho i dir-ho, o escriure-ho... que surti cap enfora i no s'enquisti dins. També espero la primavera fa dies... Petons
ResponEliminasobreposar-se no és fàcil peró cal fer-ho per no malgastar instants de vida.
ResponEliminauna abraçada calenta.......d'estiu vull dir....
Tot passa... Tal com diu la Sílvia. Els recursos de la Sílvia són molt bons... Utilitza'ls...
ResponEliminaCrec que la primavera apareixerà més d'hora, som molts que ho desitgem.
ResponEliminaAferradetes ben dolces, per passar aquests instants més aviat.
una mena de depressió estacional? pensa en dies amb sol , en la llum....i com t'han ben dit abans els recursos de la Sílvia són bons....a mi sovint em passa que em decau l'ànim a l'hivern...més foscor, fred...sembla com si la natura fes que ens arrupim però tracto de no encaparra-m'hi ....tot passa i passarà aviat fins i tot les roses tenen espines i ben maques que són al mateix temps
ResponEliminaànims i amunt!
Hi ha poques coses a la vida que no puguin solucionar-se. Doncs vinga , a posar fil a l'agulla. Petonets!
ResponEliminaLa primavera es al caure, aviat les flors,ocells, la naturalesa ens oferirà tot el seu esplendor. Equivocar-se es humà, tenir por es ser persona, no has de patir, afrontar les decisions amb un somriure les fa mes agradables. Si encertes es una victòria si erres es una lliçó. Ànims guapa
ResponEliminanomés tu et pots salvar, i ho faràs perquè com bé diu la cantireta... " res no és per sempre"
ResponEliminarecords alba i molts ànims
joan
Moltes gràcies a tots per passar per aquí i per les mostres de suport. Perdoneu que no us contesti una a un com faig normalment, però no tinc ganes de reptir-me...
ResponEliminaSé que això ho he de superar sola i que si no hi poso coratge no hi haurà res a fer.... suposo que la teoria ja la sé, però la pràctica és molt dura i sovint se m'escapa de les mans. Em sento perduda i tinc por de mi mateixa, què trist! però sóc positiva.... malgrat els mals ratos, la meva part positiva surt enfora i quan arribi la primavera estic segura, que aquests moments es faràn encara més grans..... Gràcies a tots, de debò!
Avui he vist i fotografiat borrons als arbres del bosc de ribera...ja ve laprimavera!
ResponElimina
ResponEliminaPerdre's és una bona manera de trobar el que no es troba si saps on ets... Obre els ulls i mira: dins teu hi ha una claror a recer. Sovint, com tu dius, la por ens encongeix... Fa por la por. Cal, com expliques, posar-hi coratge. Amor per la vida i passió per l'absurd. En una paraula, amb el teu post has descrit el costat més obac de l'existència... Potser no serveix de gaire -potser no serveix de res- però estem aquí, ben a prop, per fer el camí plegats...
Des de El Far, abraçades!
Ep, això passa perquè vius cap a Lleida i allà hi fot molt de fred. A casa meva avui ja es començava a ensumar la primavera... de debò, ja queda poc! =)
ResponEliminaUna abraçada i amunt!
L'hivern és molt plasta, Alba, és una veritat universal i si no, hauria de ser-ho. És curiós que jo et vegi tan vital i optimista i tu escriguis això, esclar que nosaltres tenim percepcions rares, mira, com diuen a Lluvia de albóndigas 2, necesitamos tantos amigos como podamos, usa i abusa dels teus amics!! Petons i una abraçada calenteta (això és de Frozen, estic fatal! :-)
ResponEliminaAlba, arribo molt tard a aquest post. Molts i molts ànims. Si que evolucionem, encara que ens pensem que no.
ResponEliminaSovint també m'acompanyen aquests pensaments que comentes. Jo, et dono la mà per intentar saltar el filat. Ho intentarem tantes vegades com en siguem capaçes, encara que ens fem mal.
El cap de setmana passat vaig tornar a pujar a Lleida, xò vaig anar tan atabalada que no vaig poder ni pensar en fer un cafè. Hi he de tornar a finals d'abril. Prometo tenir-te present, m'encantaria!