La Serra de San Quilez

El Mirador de la Serra de San Quilez i l'ermita de San Quilez estan situats a la comarca de la Llitera.  Per accedir-hi, si sortim de Lleida direcció Vielha per la N-230 i estant ben atents, abans d'arribar a Benabarre, a la recta on hi ha l'aeròdrom i l'encreuament per anar a la Central de Canelles hi ha un cartellet minúscul a mà esquerra que ens indica "San Quilez". El camí que hi porta és una pista i s'ha de dir que d'indicacions n'hi ha ben poques!

L’actual edifici de l’ermita pertany  als segles XVII-XVIII encara que hi algunes restes que indiquen que ptser va estar aixecada a partir de les restes d’una altra construcció anterior.

Temps ençà, aquesta ermita era custodiada per un ermità que, juntament amb la seva família, hi vivien tot l’any. Actualment hi ha un guarda forestal que hi viu solament durant els mesos d’estiu per tal d’avisar en cas de veure algun indici d’incendi i és que des de dalt estant és veu molt territori, tan d’Osca com de Lleida. 

Tot fent-vos una aproximació... 

He de dir que una de les coses que em va agradar de San Quilez és que l'ermita està oberta ja que a molts llocs (i s'entén també) aquests espais solament s'obren per dies puntuals.

Fa temps, tenia uns tiets que vivien a l'ermita de la Pietat d'Ulldecona. N'eren els ermitanys. De petita hi anava amb la família, de visita, a passar uns dies... i estar allotjat en aquell espai recordo que era màgic. Més tard, els tiets es van fer massa grans i van deixar l'ermita per anar a viure al poble i l'ermita la van agafar una parella jove, que potser a dia d'avui encara hi estan. Quina enveja!! Ara ho penso....... i dic: com m'hagués agradat ser a mi l'ermitanya! Actualment els dos tiets ja han passat a millor vida. Algun dia tornaré a l'ermita d'Ulldecona i us en faré un post!

Un altre dia al Montsec

Avui toca una de panoràmiques!


Feia fred, i el dia augurava a estar submergit en la boira un dia més... Per això i perquè aquell indret ens té enamorats, vam tornar a fer cap al Montsec!


I un cop allà, des del port d'Ager vam tenir la sensació d'estar volant... per damunt dels núvols.... per damunt de tot.

I vàrem tornar a endinsar-nos en la boira per una estona més tard aparèixer dalt de tot de l'ermita de la Pertusa. D'allà estant el paisatge era vertiginós. A la dreta de la fotografia es pot observar el congost de Montrebei, i a l'esquerra el pantà de Canelles. 

Vam pendre un bon bany de Sol i vam descobrir un altre lloc "digno de admirá". 

Cada dia es pot descobrir un indret nou... i mai ens faltarà les ganes!

SOL FALTAVA JO??

BONES FESTES I MILLOR 2012 PER TOTS, QUE US HO MEREIXEU TOT I MÉS!


La foto?? procedència del meu arbre de Nadal desenfocat! (efecte miopia que en dic jo! :P)

Ara sí!

I ara ja sí que podem dir que ha arribat el fred!

I jo me'l miro, sempre que puc, des de la reraguarda..... brrrr!!! Tot i que cada estació té el seu encant...... Aquí n'hi ha una que desitja que arribi l'estiu!!

Fa fred?

Hi ha algun lloc on hi fa fred. No és el fred que possiblement hauria de fer per l'època en la que estem, però almenys gela, s'hi fa gebre i se't congela el nas. Això sí, sense boira. 

No m'agrada el fred, però sí que m'agrada gaudir d'espais com Aigüestortes. Així que aquests quatre dies de festa els vaig ben aprofitar!!

Començant per allò fàcil i inexplorat vam anar del Planell d'Aigüestortes fins a l'estany Llong, amb les seves aigües gelades. Uns 4 quilòmetres.... una horeta i mitja, més o menys.


Crec que cada any hi deu cabre menys aigua a l'estany, perquè un rere l'altre, anaven tirant pedres al mig del llac per sentir el soroll del gel ressonant per la vall. I no eren pas nens, no.... L'estupidesa humana arriba molt lluny, fins i tot a Aigüestortes.


Quan s'està en un entorn natural cal respectar-lo al màxim i tirar pedres dins l'estany no crec que sigui la millor manera de fer-ho, per molt que el seu so sigui..... encisador.  

Estany Redó

Però l'estany Llong se'ns va quedar curt i vam enfilar una mica de pit amunt per anar cap a l'estany Redó. Petit i bell, com tot aquell entorn... I de l'Estany Llong al Redó crec que vam tardar una mitja horeta més.


I vist el que vam veure, vàrem tornar a desfer el camí que ja havíem fet.










I vaig anar a dormir contenta, sol faltava una posta de Sol així per acabar d'arrodonir un dia genial.

Tres

N'hi ha dos que anhelen,

que comparteixen,

que gaudeixen.

N'hi ha dos que viuen

pensant que aquell tercer

viurà a recer.

Al bosc

             _Que no n'hi ha de bolets enguany!! No cal anar-hi que no n'hi ha!!_ 
Si sentiu que algú us diu això... és ben cert, ho corroboro!!  No sóc gaire amant d'anar a plegar bolets, la veritat és que sóc més amant de menjar-me'ls... i si són ceps millor que rovellons!
Però per mi va ser l'excusa perfecta per anar a veure el bosc vestit de tardor, per gaudir de l'espai i per fer unes quantes fotos.

Iep!!! Boletaire caçat!

Ho he de dir!! Ho he de dir!!: Els únic tres rovellons que vam trobar....... els vaig veure jo!! :P

Relats conjunts: Tardor

"Mireu la boca, sí sí sí sí (tot imitant al personatge), mireu la boca i poseu-la en la mateixa postura. A qui us recorda? Doncs sí, ell mateix, si ja ho sabeu no cal que digui pas el nom."

 riures a la sala

" Aquesta obra ha estat creada dins el marc d'una anticampanya electoral, el seu significat està emmarcat dins les paraules prometedores del candidat a la presidència del govern espanyol, unes paraules que no estan  ben vistes a la Unió Europea i que està vist que no poden portar a cap lloc de bé i tot i així que les estadístiques diuen que guanyarà les eleccions. Qui sap?  Els materials amb els que està composta l'obra són totalment naturals i representen, com tots us podeu imaginar, la tardor. Una tardor que vivim ràpidament, a destemps i alguns amb ganes de que passi ràpid, com moltes de les paraules que diu aquest senyor. 

I bé, fins aquí la presentació del primer quadre. A continuació us mostraré el segon quadre tot representant a un altre candidat del govern.....    Òndia!! no!! on està?? S'ha amagat?? No fotem ehhhh, avui no, que estem gairebé a vigílies de les eleccions!!    

Tot buscant desesperat per tots costats dela taula...

"Bé.... mmm...... Esperem que això no sigui un mal presagi..... ejem!..... bé.... crec que us haureu d'esperar a una propera entrega....   Gràcies...."

I mig avergonyit l'autor i creador de l'obra va sortir de la sala tot escoltant-se de fons els aplaudiments dels seus alumnes.

Posem-hi color!

Quan fa un dia gris ens apleguem a les nostres llars i solem estar més pensatius.... potser més creatius.

I és que dins d'un dia gris, sempre s'hi pot trobar una mica de color.

En la mitologia grega es considerava que l'Arc Iris era la unió entre el cel i la Terra. La unió entre dues coses diferents, el que jo dic: entre un dia gris i un dia ple de color.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/139583-larc-de-sant-marti.html

Un minut per la inserció!

És possible? Clar que sí!  


L'Albert viu sol, va a fer la compra, es reparteix les tasques domèstiques amb els seus companys de pis, va estudiar hoteleria, cada dia va a treballar d'ajudant de cuina, no té novia però en vol tenir (com molts!!), li agrada sortir de festa, estar amb els amics, sortir a vídeos...... ;)


L'únic que el diferència és que necessita suport per fer algunes d'aquestes tasques que nosaltres fariem amb normalitat. Una vida autònoma és possible i no només és possible sinó que tal i com veureu al vídeo una vída autònoma és possible i real.

Un minut per la inserció! Un minut per mostrar aquesta inserció!

Un any!

Tot va començar com una "obligació". Les obligacions no m'han agradat mai, però aquesta des del primer moment me la vaig mirar amb bons ulls, m'agradava la idea... En una assignatura em manaven crear un blog, del que fos, la qüestió estava en explorar, en crear quelcom propi i que fos interactiu.... i des d'allò ja ha passat un any. 

No podia ser en un millor dia, avui 11/11/11 fa justament un any que em vaig iniciar en aquesta etapa bloguera! I contenta que estic. 

Vaig començar tímidament, sense saber què posar, sense que ningú llegís el que escrivia... però poc a poc vaig anar tenint "seguidors" i poc a poc m'hi he anat enganxant d'allò més. I és que aquí, dins d'aquests petits espais que són els blocs personals hi ha molts móns, moltes vides.... i t'entretens, aprens, rius, algun cop també se t'encongeix el cor, llegeixes, escrius, opines, t'enrabies, t'animes.... I això, tot això és molt gran.

Sovint tinc l'autoestima per terra, em sento desvalguda i poca substància, però és llavors quan unes paraules d'algú que està a l'altra banda de la pantalla m'animen i em fan creure que per míser que sigui allò que faig, val la pena.

Gràcies a tots i totes!!! Per ser aquí i per molestar-vos a contestar ni que sigui un parell de fotografies!!

Salut, petons i una abraçada gegant!!!

PD: Encara he de continuar insepccionant això de posar música al post... que deu ni dó el complicat que és!! de moment us deixo amb un vídeo un pèl escatològic.... que no deixa pas indiferent! 

A mi personalment m'encanta! :P

Allò que era el castell d'Alguaire

Sempre havia sentit que aquell havia estat un lloc important, molt important. I jo sempre pensava el mateix, un lloc tan important no es deixa enrunat així com així…… però es veu que sí, al nostre país sí. 


Alguaire (El Segrià)

• L’any 909, Muhammad al-Tawil, reietó d’Osca s’apoderà dels castells d’Alguaire, Gualter i Oliola entre altres.Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, encarregà la presa de diversos pobles i castells al comte d’Urgell, entre ells es trobava el d’Alguaire. La conquesta per part del comte d’Urgell va ser entre els anys 1147 i 1149. Continuant amb les dates.... L’any 1250, s’establí un monestir a Alguaire, la seva fundadora va ser Marquesa de Guàrdia.Seria avui dia difícil d’imaginar que en aquest lloc s’hi entrava per un passadís cobert amb volta, entre murs i torres ben escairades. Des del vestíbul s’accedia a les cambres dels capellans i al claustre, de dos pisos, que comunicava amb la clausura i el priorat. L’església era de transició (romànic-gòtic) i donava en part a l’hospital, que acollia familiars i pelegrins que acudien a venerar la imatge de la Mare de Déu d’Alguaire. L’església tenia cinc capelles i la del Comendador. A la planta noble, damunt el claustre, hi havia la sala capitular i les cambres reials, on hi van habitar Jaume I, Joan I i Joan II. La seva època d'esplendor la trobem fins l'any 1640, convertint-se el monestir en fortalesa durant la revolta dels Segadors, quedant a la fi mig derruïda, i essent abandonat definitivament per les monges el 1699, any en què la comunitat es traslladà a Barcelona. A l’any 1752 el monestir ja es trobava enrunat.

I avui dia no hi queda més que això....

No serà pas això el sofà reial no?

La intenció d'aquestes fotografies era presentar-les a un concurs... però últimament tinc l'autoestima per terra... m'he presetnat a diversos concursos (en format audiovisual, però és el mateix) i no he estat ni seleccionada... Serà que el que faig no té prouta qualitat pel jurat. Sé que em queda moooolt per aprendre, però tinc la sensació que els concursos no serveixen per a res, que més d'un cop hi entra en joc allò que molts en diriem "tongo". I fa enfadar.

"No m'enfado perquè no sé perdre, m'enfado perquè no sé guanyar".

No sé qui ho va dir, però des del primer moment que m'ho he fet meu.

El salvatge oest de Catalunya

Les imatges que finalitzen aquest post no provenen pas del far west.... provenen del salvatge oest de Catalunya.


Per començar us deixo amb una lletra de "El pardal roquer" titulada "Sóc de l'oest". He de dir que no m'agrada la cançó i quan la sento em vénen ganes d'utilitzar la meva violència dissimulada.... però he de reconèixer que el primer cop que vaig escoltar la lletra vaig somriure. I solament per aquest somriure s'ho val. 

M'he criat entre pagesos i carrinclons
homes que s'aferren a les seves tradicions
gent de terra, gent de foc

en una frontera on la mentida no hi té lloc

on és creuen els camins dels odis i els rancors

i els destins de les nacions

sóc de l’oest de Catalunya la terra on, es pon el sol

més enllà de les muntanyes entre les valls i els aiguamolls.

On la botifarra encara es fa de ceba i sang

i la bota plena fa el camí del vianant

per indrets, de pedra i fang

on el blau del cel, es tot el que tenim de mar

penjat en l’horitzó un estel brilla tant

la fosca nit, si el sol es pon

sóc de l’oest de Catalunya la terra on, es pon el sol

més enllà de les muntanyes entre les valls i els aiguamolls.

regadius, hortes i terres de secà

pluja quan déu vol i tempestes sobre el pla

i la boira cobrint la vall

històries contades a la vora de la llar

quan la nit és llarga i les hores cal matar,

esperant l’endemà

sóc de l’oest de Catalunya la terra on, es pon el sol

més enllà de les muntanyes entre les valls i els aiguamolls

 I després d'aquestes imatges recén sortides del forn m'agradaria demanar-vos un favor.


Molts sou blocaires amb experiència, altres sou més intel·ligents que no pas jo.... per això us vull demanar que m'expliqueu algunes cosetes.... Ho deixo a l'aire i ja em direu!

• Com ho faig per insertar una cançó al post?
• A l'hora de respondre els vostres estimats comentaris, com ho puc fer per posar quelcom en negreta?

Qualsevol resposta serà benviguda!!!


Salut i abraçada.

Tardor?

Ja podem parlar de tardor oi? Feia temps que tenia aquestes fotografies esperant que el temps acompanyés per a ser publicades... perquè sembla que si el temps no acompanya no es pugui parlar de determinades estacions de l'any.


Ara ja ha plogut, ja cauen les fulles dels arbres i ja comencem a menjar castanyes. A sobre ens canvien l'hora aquest diumenge, així que ja es pot dir que l'hivern és aquí. I és que tinc la sensació que la primavera i la tardor, en un país com el nostre gairebé ni existeixen. Passem de la calor al fred, i punt. 
Au doncs, a treure jaquetes de llana i a encendre les estufes de llenya que el temps ja presta!

Que tingueu tots una bona Castanyada!!

Allà on bramen els cèrvols....

Si ens despistàvem gaire més ja no veuriem res... així que vam aprofitar aquest cap de setmana per anar a veure la brama del cèrvol a la provincia dels Monegros (Huesca). No sabia si recordaria ben bé el camí... i sense cap dificultat allà vam fer cap!


La veritat és que necessito un teleobjectiu per a fer bones fotografies, captar més d'aprop els detalls i poder fer plans sencers, però la realitat va ser que si trobes un bon lloc pots veure els cèrvols gairebé a tocar. I és que una d'aquestes... ens aparegué una femella amb la seva cria per darrera i no sé qui es va assustar més... si ells o jo!

Però com tot s'hi ha d'anar amb temps... i tenir paciència, perquè quan menys t'ho esperes et pots trobar amb una sorpresa.

15 d'octubre del 2011. Lleida.

Unes imatges valen més que mil paraules.....

L'Agència Catalana de Noticies diu que érem un miler, la guàrida urbana segur que diu 300.


Manifestacions a nivell mundial, queixes populars generalitzades, i una indignació feta protesta. Si ara ja no ens fan cas... què més haurem de fer?




Això si.... Encara que tot estigui perdut, sempre ens quedarà MOLESTAR! 

FESTA MAJOR

Un cop a l'any, en alguns llocs dos, és FESTA MAJOR.  I per la festa major hi ha de tot: correfocs, concerts, ball, penyes o barraques o com se li vulgui dir, firetes, fotografies, exposicions, gegants i capgrossos, pubilles i hereus, pregons, dinars de canalons i sobretot ORELLANES. 


Orellanes, orelletes, coques a la cassola..... cada poble té un nom diferent per dessignar aquest postre tant de festa major. I és que una festa major sense orellanes no és una festa major.

Recordo a la meua padrina i al meu padrí, que feien un tàndem perfecte. Ell agafava la massa i l'estirava i estirava tot fent servir el genoll i mentrestrant ella ho anava fregint. Al final un bon sarpat de sucre i allí hi havia orellanes per tots els dies que durés la festa.  Algun cop provaré de fer-les jo, perquè un dia de lucidesa se'm va acudir de demanar-li la recepta.... i aquí la tinc, esperant-me a que em decideixi! El pròxim post que parli d'orellanes prometo que sigui perquè n'hauré intentat fer!

Fotografia feta i editada amb el mòbil

Què faríem sense la viquipèdia!  --> http://ca.wikipedia.org/wiki/Orelletes


Salut i visca les festes majors!

Homenatge als petits felins

I a mode de petit homenatge... Avui toca un post dedicat a aquests animalons que des de fa uns anys em tenen el cor robat. Mai no pots dir que una cosa no t'agrada fins que no has conviscut amb ella. "Palabra". 

"Un maullido es un masaje al corazón".  Stuart McMillan

Se convierte en compañero de tus horas de soledad, melancolía y pesar.Permanece veladas enteras en tus rodillas, ronroneando satisfecho, felizpor hallarse contigo, y prescinde de la compañía de animales de su propiaespecie. Los gatos se complacen en el silencio, el orden y la quietud, y ningúnlugar les conviene mejor que el escritorio de un hombre de letras.Es una labor muy difícil ganar el afecto de un gato; será tu amigo sisiente que eres digno de su amistad, pero no tu esclavo." - Theóphile Gautier

I PER TOTS PASSA

Des del passat mes de juny fins a mitjans de setembre hi havia obert la convocatòria al primer concurs de curts dins del marc del 1r festival de cinema experimental de Lleida. Jo no sóc de creacions audiovisuals de ficció, i tampoc de concursos, però aquest tenia quelcom especial i és que s'havia de fer amb una càmera Harinezumi. I això s'havia de provar! 


Així doncs, vaig elaborar aquest mini-curt, que d'experimental en té poca cosa, però per mi el fet de gravar amb una càmera que sembla de joguina ja va ser del tot un experiment! 

No vaig guanyar res, (sóc una novatilla) perquè realment hi havia un nivell molt bo! Actualment s'ha obert una votació online i podeu veure tots els curts presentats, el guanyador del jurat va ser "SuiCircle", tota una obra d'art! 
Apunto l'enllaç per si us animeu a votar!  http://www.curtismyfilm.com/curts.php   


Us enrecordareu de mi?? :P 

De Passavets al Turó de l'home

Ho havíem decidit la nit anterior, pujaríem al Turó de l'home des de Passavets. Havíem llegit algunes recomanacions de companys al wikiloc i semblava una bona idea. Segons havíem calculat serien uns 10km (d'anada i tornada) i uns 550 metres de desnivell, ja n'hi havia prou.

El camí que condueix cap al Turó de l'home és planer i realment, tret d'algun moment on el desnivell es fa més pesat, la resta és agradable, i per què jo ho digui que esbufego a la més mínima costa, és que de ben segur que ha de ser com un passeig per la majoria! I el bosc.... el bosc és taaaaant bonic!!

 
















I un cop arribes a dalt allò és meravellós! Estar per damunt dels núvols no té preu (a no ser que agafis un avió) i gaudir del paisatge que has deixat enrera és genial. I sol queda fer el camí de tornada, en el nostre cas, el mateix que de pujada. 

A l'esquerra el Turó de l'home, i a la dreta el cim de les Agudes.

L'esforç, com sempre, ha valgut la pena.

La màgia del Montsec

Reconec que quan no sabem on anar sempre ens ve al cap "Anem al Montsec"? Anar al Montsec significa pujar amb cotxe fins dalt al coll d'Ares (1513 m. on el mèrit és tot del motor de l'automòbil) i d'allà estant veure tota la Vall d'Àger cap al sud i tots els Pirineus cap al nord. 


Veure com és pon el sol... 

Observar com 4 parapentistes volen aixecar el vol...

Dónar un cop d'ull als Pirineus sense ni una engruna de neu...


 

I per últim... Gaudir d'un cel estrellat com no es pot veure a gairebé cap lloc. El cel del Montsec és meravellós. Vivim davall d'una manta d'estrelles i molts no ho saben.

La llàstima va ser que vam haver de marxar aviat perquè l'un demà era dia laborable. Però tot baixant el plaer va ser nostre de poder observar dues guineus i fins i tot crec que vam veure una marta! 

El Montsec és genial.

Hi ha dies en que el cel ens vol dir alguna cosa...

... o potser sóc jo que sempre estic disposada a entendre alguna cosa.

Necessitava publicar un altre post, però no sabia ben bé què dir. Hi ha vegades que em quedo sense paraules. Sembla estrany i tot.


Salut i força.

Si em dius adéu...

 No hi ha cap dolor més gran que la pèrdua d'un ésser estimat. Diuen que és llei de vida, sí... una llei contra la que no s'hi pot fer res, una llei que ja té la sentència assegurada. 

El padrí Ramon i la padrina Ramona de viatge de noces a Barcelona

Falta algú... i d'aquí uns anys, quan jo no hi sigui, de res servirà tot el que jo he dit o he sentit, s'ho engolirà tot l'oblit. N'hi ha prou amb dues generacions perquè la vida d'una persona s'esfumi per sempre més... 
Ara deuen estar junts.... o no? qui sap què hi ha més enllà d'una vida carnal! No crec en res que provingui d'un ésser superior, però tampoc em vull resignar a pensar que tota la energia que flueix en el nostre cos, un cop ens arriba l'hora de morir, es mor amb nosaltres... perquè a l'insitut em van ensenyar que l'energia no es crea ni es destrueix, simplement es transforma. Així que, padrí, siguis on siguis, dóna un peto ben fort a la padrina i també a la Dolores i el Juan, perquè jo no oblido a ningú i vosaltres heu compartit amb mi uns anys inoblidables.

Falta algú...

Apareixen esquerdes

Sorgeixen esquerdes quan menys t'ho esperes,

pots mirar al voltant i sempre hi haurà un lloc on seure i reflexionar,

on parlar, on mirar, on fotografiar...