L'Albert viu sol, va a fer la compra, es reparteix les tasques domèstiques amb els seus companys de pis, va estudiar hoteleria, cada dia va a treballar d'ajudant de cuina, no té novia però en vol tenir (com molts!!), li agrada sortir de festa, estar amb els amics, sortir a vídeos...... ;)
L'únic que el diferència és que necessita suport per fer algunes d'aquestes tasques que nosaltres fariem amb normalitat. Una vida autònoma és possible i no només és possible sinó que tal i com veureu al vídeo una vída autònoma és possible i real.
Un minut per la inserció! Un minut per mostrar aquesta inserció!
Si es pot aconseguir, s'ha de lluitar. Persones com ell són totalment aptes per tenir una vida, no se'ls ha de discriminar. Al contrari, ja que per ells tot és més esforç, un cop de mà segur que l'agraeixen molt més que la majoria.
ResponEliminaMolt bon vídeo, sí senyor. Encara queda molt per concenciar que també podem aprendre molt d'ells...
ResponEliminaTots hauriem de ser iguals, les discriminacions no son justes.
ResponEliminaMolt bon video
I tant que sí, n'estic del tot convençuda!
ResponEliminaI encara hem de batallar més perquè sigi així, que és com ha de ser!
Bon video!!!
Una abraçada!
Bon vídeo. tots som iguals, alguns necesitem més ajuda que d'altres, alguns amb alguna cosa altres amb altres... si es així per que en diuen diferents?
ResponEliminaAixò sí que té mèrit, i més havent de superar les discriminacions que imposa la societat. Un aplaudiment per ell!
ResponEliminaBon treball el teu per ensenyar-nos aquesta realitat!!
ResponEliminaUna abraçada.
Admiro els que s'independitzen i els que ho fan possible. Entre tots aconsegueixen teixir un pont cap a la normalitat. ( Com quan nosaltres anem a tallar cabells a la perruqueria, o al supermercat. )
ResponEliminaI tant que es pot aconseguir!!! Independitzar-se és difícil, sovint son els pares que s'hi resisteixen, xò cal confiar en ells, en tota la feina que han fet durant el seu creixement xq puguin ser autònoms.
ResponEliminaRecordo quan van voler acomiadar una treballadora discapacitada. Crec que mai el col·lectiu de treballadors s'havia aixecat contra la direcció de manera tan ferma com amb ella. Va ser increïble. Es fa estimar tant!! i sense la feina que fa, molts aniriem de cul!
Oitant que és possible, els cal ajut, no els hi hem de donar l'esquena. Bon video!.
ResponEliminaUna abraçada!
Ets una meravella de persona!
ResponEliminaCOM TU EN FAN FALTA MÉS!
Albert em tindrà que ensenyar a cuinar!
Besos!
Bon vídeo!, m'agrada molt aquest blog.
ResponEliminaUna abraçada.
XeXu, un esforç seria per nosaltres... ells ja hi hestan acostumats, ho fan i punt. Els costa més? Sí, però ningú es desanima... Sempre endavant!
ResponEliminaJOANFER, i molt que podem aprendre d'ells... cada dia vaig a dormir havent aprés alguna cosa o altra!
GARBI, doncs no són justes no.... però hi són. I lluitem perquè cada cop siguin menys i menors...
FANAL BLAU, en un minut es mostra la realitat de molts anys! Curiós oi? Sempre endavant!
CARLES, d'ajuda en necessitem tots en alguns moments o altres, tens tota la raó. No hi ha ningú igual, tots som diferents, per això som iguals... de diferents. Ai, ai.... que crec que m'he embolicat una mica.... heheheh!
JORDI, nosaltres ho veiem com un mèrit, però per ells és una necessitat, una cosa que s'ha de fer perquè tenen ganes que es faci... la incersió no és cosa fàcil, però és totalment possible!
MONTSE, la societat ha estat cega molt temps, poc a poc hem d'anar mostrant totes les realitats... que en són moltes!!! Abraçada!
CANTIRETA, tu ho has dit: un pont cap a la normalitat... tots sabem que serà una normalitat ajudada, però.... qui no necessita ajuda?
RITS, els pares poden arribar a ser el gran problema perquè no deixen fer realitat allò que el jove vol, ja sigui per por o per incomprensió. D'altra banda quan els pares també donen suport... la cosa va rodada!
I a la feina, quan algun jove troba companys de feina com vosaltres.... no hi ha paraules que valguin! Això és el que realment val la pena....
AUDREY, no en vull veure ni una d'esquena!! Aquí pa lo bueno y pa lo malo...
REMEI, poc a poc intentarem concienciar a la gent! Ja et passaré unes receptes que van genial per aprendre a cuinar... :P. Una abraçada!!
PEP, m'alegra veure't per aquí! Benvingut sigos!!
Alba, el meu fill petit té paràlisi cerebral, per això cal ser al seu costat per a que, de grans, es puguin valdre per ells mateixos, en la mesura que es pugui.
ResponEliminaEstic pensant quina foto penjaré al bloc, m'agraden totes... potser en faig dos, fa? Hale, una abraçada!
CANTIRETA, i s'estarà allà donant suport per tal que una vida autònoma sigui possible.
ResponEliminaUna, dos, tres.... les que et facin falta!
Salut i força!
El teu post m'ha recordat que vaig veure aquest video per la tele. Quina tasca més important fan!.
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=JPWFtapYOXQ
Una abraçada!
Quin pinta que està fet l'Albert! Molt bon vídeo! És importantíssim que es divulgui aquesta realitat. Hi ha gent amb síndrome de Down que pot fer vida pràcticament normal, poden treballar, poden aportar el seu granet a la societat, poden ser persones com nosaltres.
ResponEliminaAUDREY, vaig veure el vídeo per youtube i em va encantar! Està molt ben fet.... em va encantar la coordinació dels actors i sobretot el missatge... No hem de parar de reivindicar! Abraçada!
ResponEliminaPORQUET, no ho saps prou el pinta que està fet!! hehehe! Poc a poc hem d'acostumar a que la societat s'acostumi a nosaltres... sóna difícil oi? i és que ho és.... però per això estem aquí i fem vídeos com aquest! Salut i abraçada!