L'Estall de nou

No puc evitar entristir-me al veure la runa d'alguna cosa que algun cop va estar ple de vida. Altre cop he trepitjat l'Estall, aquesta vegada no em cal explicar res.... Aquí està tot. 

La casa de'n Santiago Pena, l'últim habitant que va
viure sol a L'Estall durant més de vint anys. 

Una finestra a casa nostra

Podries tancar els ulls.... restar en silenci.... i de sobte apareix una finestra davant dels teus ulls.



Una finestra que intueix un paisatge inquietant, un paisatge conegut, un paisatge mig artificial.


Són les finestres de l'ermita de Santa Quitèria i Sant Bonifacio, situada al poble de Montfalcó.


Així doncs, suzuki al cul, vam saltar de l'Estall cap a Montfalcó.

De Montfalcó no hi ha ni una instantània... més que res perquè vam arribar allà i solament hi havia una casa reformada "Casa Batlle" que es fa servir d'alberg. La resta de poble està tota derruïda. Una llàstima. 

Des de Montfalcó es poden fer unes caminates la mar de xules i nosaltres vam aprofitar per visitar la cova de les figues (sí, sí.... es veu que tradicionalment la gent del poble anava allà a posar les figues a secar) i tot seguit l'ermita des de la qual hi ha unes vistes IM-PRESIONANTS! 

(Estava preparada per a fer una panoràmica fantàstica, però de sobte es van començar a sentir veus, moltes veus i una colla de papes, mames, nens i nenes van començar a pujar cap allà on érem nosaltres i em van fastiguejar la foto..... Tinc pendent de tornar-hi. No em vull quedar sense les magnífiques panoràmiques del congost de Montrebei i l'ermita de santa Quitèria! Grrrr!!)

Cova de les figues

A l'altra banda de la cresta  on està posada l'ermita de Santa Quitèria hi ha l'ermita de la Pertusa, no es veu, però es pot comprovar que està posada en una posició similar. L'ermita de la Pertusa està a Catalunya, la de Santa Quitèria a l'Aragó. 

I ara.... a esperar la propera suzuki experience! Encara que veient com va el preu de la gasolina..... ens ho haurem de rumiar bastant! :(

L'Estall

De Fet vam passar a l'Estall. Actualment l'Estall també es troba deshabitat. El seu últim habitant, Santiago Pena, va abandonar el poble l'any 2003 després de viure-hi sol des del 1974. (El seu cognom sembla una al·legoria a la nostàlgia). Era curiós tafanejar pel que havia estat el replà de casa seva, amb calendaris de 1995, 1996... penjats a la paret. Viure sol en un poble condemnat a la desaparició durant 24 anys té molt mèrit. Mèrit, valentia i resignació. Qui voldria marxar de la seva llar per sempre més tan tranquil·lament? 

Donant una volta pels carrers es pot veure com estan conquistats per la vegetació: heures, esbarzers, etc. i sobretot la runa.  Però tot i això es pot contemplar les portalades de pedra, els balcons i petits detalls que a d'altres poblacions també deshabitades ja és impossible de fer-ho. 

Altre cop una meravella d'església, tota enrunada.

Ja veieu que les Suzuki experiences donen molt de sí! (i encara en queda una altra!). 

Fet està desfet...

Ja res queda del poble de fet.... tot està desfet.

Fet (provincia d'Osca, a la franja de ponent) era una de les poblacions més grans de la zona, va arribar a tenir gairebé 200 habitants a principis del segle XX. Com sempre la construcció de l'embasament de Canelles va accelerar el seu abandonament ja que l'aigua va inundar les seves terres de cultiu.  

L'església és del segle XVI i el seu interior està molt ensorrat.

La seva portalada, majestuosa, deixa entreveure la runa al seu interior. Ara sí que aquest lloc sagrat està directament connectat amb el cel. Més que res perquè no hi ha sostre...

 Per la part del darrera de l'esglèsia, passat el cementiri s'accedeix al mirador de Fet, un balcó a les impactants vistes de Canelles i una part del Montsec.

Visitar pobles abandonats m'omple el cos de nostàlgia... i això que jo no hi vaig viure! Però imagino tot el que va ser i ara no és i em fa pena... 

El dia que sé que tocarà una Suzuki experience m'aixeco contenta i és que mai haviem fet tan bona inversió, aquest cotxet ens porta a lloc recòndits i meravellosos.

Aquest cop la ruta va ser llarga i vam poder veure moltes coses, així que he decidit dividir la "experience" en 2 o 3 posts. Per avui ja n'hi ha prou!

Boix de Noguera

Boix, poc abans de que desaparegués. (fotografia extreta d'Internet)

 Visitar pobles abandonats sempre m'ha cridat l'atenció. Sempre m'ha fet pensar en allò que havia estat i que un dia, per unes circumstàncies o altres va haver de deixar de ser... 

Boix era un poble que pertanyia a la comarca de La Noguera, va haver de ser desallotjat i conseqüentment abandonat arrel de les construccions dels pantans de Santa Anna i Canelles per allà als anys 60. Si ens posem a pensar tampoc fa tants anys, no? I sembla estrany que en 50 anys pugui arribar a desaparèixer tot un poble. 

Desaparèixer. Com si res.

Solament quan les aigües del pantà de Santa Anna estan baixes es pot anar fins al Molí d'oli  i veure la magnífica tasca de restauració que no fa gaires anys van fer uns amants de la zona.

Detall de l'antic molí d'oli

Actualment del poble solament en queda l'esglèsia reconstruida (no és la de l'epoca) i les restes d'alguns habitatges... 

Res més.

A l'esquerra de la imatge es pot veure l'esglèsia reconstruida de Boix.

Un poble amb encant

Montañana és un poble situat a la Ribargoça aragonesa a 616 metres d'altitud. El casc urbà està declarat Conjunt Històric-Artístic medieval. Té tres esglèsies romàtines, les restes de dos castells i un pont romà. Tot això posa de manifest la importància que va arribar a tenir aquesta població en un passat. Actualment hi viu molt poca gent, però en els seus millors temps va arribar a tenir fins a 800 habitants. Al 1956 n'havia ja 487.

Un tastet de les meves vacances...
Salut i frescoreta!

El que queda de Caserras del Castillo

Caserres del Castillo està a la comarca de la Ribagorza, a l'Aragó. Fa uns quants anys era un poble d'uns 1000 habitants, però avui en dia no és res més que runa i malesa. Nostra ha estat la sort de trobar-nos amb un descendent que encara conserva allí la seva casa i amb el seu català de la franja ens ha explicat que no fa tants anys aquest poble tenia tots els serveis (escola, ajuntament, guardia civil...) i ens ha ensenyat una fotografia del poble quan estava en els seus millors temps... Feia posar la pell de gallina.

El poble a dia d'avui

 El senyor del poble ensenyant-nos una fotografia antiga

En l'edat mitjana s'alçava al turó que es veu dalt del poble a la primera fotografia un castell del que se'n coneix la seva existència des de mitjans del segle XI. 


Caserres va ser un lloc important... i ara ja no hi queda res.