Vas caminant amb la mirada clavada a l'horitzó... a mesura que avances et vas trobant amb paraules que poc a poc s'ajunten al teu cap sense saber ben bé com ni perquè. Alguna cosa dins teu lluita per sortir enfora. Agrupes els mots al teu cervell i els vas recitant mentre el teu interior somriu, de felicitat.
Vas caminant cap a un destí incert, sembla que no avancis, el paisatge és monòton, fins i tot dur, però meravellós a la vegada. Et sorprens amb el que veus, t'emociones amb el que sents i t'encurioseixes per saber què hi haurà més enllà, fins on podrà arribar tot plegat.
Vas caminant....
Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts d'aquest mes! Sé que potser no és un relat gaire entenedor... però ahir vaig assistir a la Tardoral poètica de Verdú i entre tant poeta suelto vaig visualitzar la imatge d'aquesta carretera i vaig pensar: Ja tinc relat! :P Va ser un vespre genial, on vaig conèixer gent meravellosa i on em vaig omplir d'autoestima per seguir avançant, per seguir caminant! Una abraçada a tots els que hi vau assistir, als que us vaig posar cara per primer cop i a tots el que hi haguéssiu volgut ser però per alguna raó no va poder ser. Fins la propera!!!
