Ruta 66 (Relats Conjunts)

Vas caminant amb la mirada clavada a l'horitzó... a mesura que avances et vas trobant amb paraules que poc a poc s'ajunten al teu cap sense saber ben bé com ni perquè. Alguna cosa dins teu lluita per sortir enfora. Agrupes els mots al teu cervell i els vas recitant mentre el teu interior somriu, de felicitat.

Vas caminant cap a un destí incert, sembla que no avancis, el paisatge és monòton, fins i tot dur, però meravellós a la vegada. Et sorprens amb el que veus, t'emociones amb el que sents i t'encurioseixes per saber què hi haurà més enllà, fins on podrà arribar tot plegat.

Vas caminant....



Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts d'aquest mes! Sé que potser no és un relat gaire entenedor... però ahir vaig assistir a la Tardoral poètica de Verdú i entre tant poeta suelto vaig visualitzar la imatge d'aquesta carretera i vaig pensar: Ja tinc relat! :P Va ser un vespre genial, on vaig conèixer gent meravellosa i on em vaig omplir d'autoestima per seguir avançant, per seguir caminant!  Una abraçada a tots els que hi vau assistir, als que us vaig posar cara per primer cop i a tots el que hi haguéssiu volgut ser però per alguna raó no va poder ser. Fins la propera!!!

Lunch atop a Skyscraper (Relats conjunts)

Sempre m'havien fet gràcia els obrers que construïen aquell gratacel que quan arribava l'hora de dinar baixaven tranquil·lament del pis on estiguessin i es posaven a dinar a baix al carrer asseguts a un banc que semblava ben bé una biga. 

Un dia els hi vaig fer una foto... no ho vaig poder evitar i com qui no vol la cosa vaig treure la Leica de la butxaca i clac! Ningú se'n va enterar.... Vaig córrer per arribar a casa i començar a revelar la instantània... Tenia una idea al cap i aquest cop sabia que quedaria molt bé. 

Amb el negatiu a la mà vaig retallar amb parsimònia la silueta dels obrers i el banc i aprofitant aquella fotografia que havia fet mesos abans de Nova York des de dalt d'un gratacels proper (i com de costum el diari no va voler publicar), vaig posar als obrers asseguts al banc a sobre de Nova York com si estiguessin penjant al buit mentre dinaven a més de 250 metres d'altura. Al primer que li vaig ensenyar va ser al meu cosí, ell sempre em supervisava els treballs que feia i sempre hi trobava alguna cosa o altra (i també s’ha de dir que sempre tenia raó). Aquell dia va dir: _ I de debò que has pujat allà dalt de tot per fer la foto als treballadors mentre dinaven? I jo convençut: _ Si, si.... i sense protecció! _ Per un dia que el meu cosí es creia un dels meus muntatges havia d'aprofitar!

La satisfacció va ser brutal! Vaig agafar la fotografia i la vaig enviar al diari.... aquest cop sí que me la publicarien!

Aquesta és la meva aportació del mes de juny a RELATS CONJUNTS. Espero que us agradi! :))

Grafit (Relats Conjunts)

La meva primera pintada sobre un mur de totxana no era gaire bonica que diguem, una firma mal feta acompanyada d'una frase reivindicativa, però sempre que passava pel seu costat somreia, estava orgullós d'aquells quatre gargots que em recordaven tot allò que havia viscut. 

Havien passat els anys i jo estava aprenent a pintar, els amics em deien que cada cop ho feia més bé i a l'escola de belles arts m'animaven a continuar, a no parar mai d'aprendre. Vaig viatjar a l'estranger, vaig deixar les meves impremtes a murs de Londres, Berlín, Brussel·les, Amsterdam, Praga, París... Havia evolucionat molt i els meus resultats em provocaven certa alegria. 

Al cap dels anys vaig tornar a casa i un sentiment desagradable em va colpejar amb força. Què havia passat? El mur de totxana on hi havia aquella primera pintada ja no hi era, res quedava d'aquells principis. Amb el mur enderrocat algú havia volgut esborrar per sempre més aquella rebel·lia, però jo no volia.... formava part de mi! Aquells sentiments m'acompanyarien a tot arreu malgrat el pas dels anys. 

Feia temps que veia que la façana de l'Ajuntament era massa gris, vaig agafar els meus esprais i sense pensar-m'ho dos segons vaig anar cap a la casa de la vila a decorar aquella paret sense ànima ni color, podia posar-hi mil i una frases, podia haver-hi pintat qualsevol dibuix reivindicatiu, però vaig preferir posar-hi el meu nom, un nom en forma de tres inicials disfressades de dracs, perquè sabés tota la vila que amb la meva rebel·lia no s'hi juga.

Els hi va agradar tant que han assegurat la façana de l'Ajuntament perquè no  vingui algun lladregot i s'emporti tal obra d'art. 

Grrrr!!!! A cagar tots a la via!

Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts del mes de març! 

Els Jugadors de Cartes (Relats Conjunts)

Era un matí de diumenge qualsevol, a l'exterior feia molt fred però els dos jugadors vivien estancats en la seva partida de cartes, ni tan sols s'havien tret la gavardina. 

La partida feia hores que durava i ells, muts, atents a qualsevol moviment del contrincant, semblava que no tinguessin cap mena de pressa. De fet, ningú els esperava, sabien que després de la partida sol el vent gelat els acompanyaria fins a casa. Potser per això ningú s'atrevia a tirar la pròxima carta, potser per això més valia tirar un as de piques que un tres de cors, potser per això el silenci regnava al seu voltant, potser per això.....

Diríem que això potser que sigui la meva participació al relats conjunts del mes de desembre. Potser.... :-)

Esmorzar a l'herba (Relats Conjunts)

-Que no!! Et dic que no vull!!
-Vinga Aurèlia, que no veus que no passa    res?
-Que nooooo! Que al terra hi ha formigues, cuques, mosquits i bestioles de tota mena!
-La Joana ha preparat un esmorzar molt bo... no pots fer-li aquest lleig!
-Prou! Marxo! No penso seure a terra! Què us heu pensat?

Mentrestant la Joana i els seu company en veu baixa....

- Deu ni dó amb l'Aurèlia....
- Sí.... No sé pas....l'altre dia bé que gemegava rebolcant-se pel terra amb en Frederic.
-Shhht!  que t'ha sentit!

I una mirada de reüll va penetrar a la Joana com si fos una espasa afilada. 



Aquesta és la meva participació a la proposta d'octubre dels Relats Conjunts!

Els tres músics. (Relats conjunts)

Aquesta és la meva participació
a RELATS CONJUNTS!

A les 4 de la tarda es dirigia cap a l’indret de l’actuació. A la ciutat és respirava aire de ressaca, cares adormides, veus ronques… ningú sabia l’hora concreta, uns deien que a les 8, altres a les 10… qualsevol hora és bona, pensà el músic.

Seva va ser la sorpresa quan enlloc de les 8 el concert era a les 18 i els altres dos encara estaven viatjant de ponent a orient.

-          _ Sorros!!!! Que toquem a les 6 enlloc de les 8!!! On sou?

-          _ Ohhh, ara passem per Tàrrega! Venim volant!!

Mentre dissimulava tal equivocació va descarregar els instruments dins l’escenari improvisat i va anar fent temps mentre els altres dos arribaven a la ciutat de la música viva.

Els minuts passaven lentament i la tensió cada cop creixia més.

El mòbil va sonar amb aquella melodia inconfusible i va despenjar.

-Eiiiii, ja som aquí! Estem davant d’una església de color rosa! I….. de correus!!

Gràcies a la segona informació va poder anar en busca dels altres dos músics i un cop a l’escenari van organitzar els instruments. En 10 minuts ja estaven afinats per a fer el que seria el seu primer concert fora de la província de Lleida.

Els Roots the cool han creuat fronteres…. El punk rock ruc de les terres de ponent deixa una bona petjada allà on trepitja!

-         _ Merci Penyaaaa!!! – ressonà per tota la plaça de la catedral.

I entre rialles i aplaudiments van tornar a jugar al tetris tot recol·locant els instruments dins la furgoneta prestada.

PD: "Sorros" és la salutació oficial d'un poble de Lleida

Si voleu veure fotografies d'aquest gran esdeveniment podeu fer-ho a: https://www.facebook.com/media/set/?set=a.260767027359354.38773.100002781756359&type=1

Relats conjunts, Keith Haring

La imatge d'aquest mes per participar als Relats Conjunts m'ha transportat cap a un moment bastant recent.... espero que no us desagradi del tot!

♪♫ Som els Roots The Cool, volem fer burup*, no podem parar

No volem currar, però és lo que hi ha, no ens paguen per tocar.

La vida és molt curta, molt difícil i molt puta,

no saps quan s'acabarà, vine a disfrutar! ♪♫

I així, al ritme d'unes notes estridents i contundents, tots vam ballar les cançons d'aquest curiós trio musical sense saber quina part del cos moure més!!

*El "burup" vindria a ser aquella mena de ball en que tothom fa el que vol altrament anomenat "pogo"