.jpg)
Era un matí de diumenge qualsevol, a l'exterior feia molt fred però els dos jugadors vivien estancats en la seva partida de cartes, ni tan sols s'havien tret la gavardina.
La partida feia hores que durava i ells, muts, atents a qualsevol moviment del contrincant, semblava que no tinguessin cap mena de pressa. De fet, ningú els esperava, sabien que després de la partida sol el vent gelat els acompanyaria fins a casa. Potser per això ningú s'atrevia a tirar la pròxima carta, potser per això més valia tirar un as de piques que un tres de cors, potser per això el silenci regnava al seu voltant, potser per això.....
Diríem que això potser que sigui la meva participació al relats conjunts del mes de desembre. Potser.... :-)
Quan fas una cosa que t'agrada, el temps sembla que s'aturi i que res més importi. Està molt ben mostrat, Alba! I si a sobre no els espera ningú i a fora fa fred, fan bé d'allargar la partida, que duri que duri ;)
ResponEliminaEls dos tenen una cosa en comú: cap d'ells no vol perdre. Que s'ho segueixin pensant. Bona participació.
ResponEliminaBon relat !
ResponEliminaQue s'ho pensin bé i sobretot que visquin el moment!
ResponEliminaSi llegeixes Joyce, "Dubliners", et veuràs en ells, els que dubten i viuen i s'equivoquen. I semblants a naltres, en tot.
ResponElimina:*
Ei, bon relat! Trobo que el quadre ja transmet aquesta sensació de quietud tediosa... estan sortin contes força grisots, oi? Per cert, detecto canvis d'aspecte al teu blog, oi?? La capçalera és "nova"! (nova per mi, clar). M'agrada!
ResponEliminapotser per això no volien acabar la partida....potser estàven molt bé al recer del bar.
ResponEliminaBona aportació.
Molt bona aquesta partida geladora.
ResponEliminaA París fa força fred ....potser si que per això la fan durar la partida...bon relat!
ResponEliminaCom més llarga la partida, menys solitud.
ResponEliminaBon relat!
Bessets.
Fora fa massa fred i així tenen companyia.
ResponElimina