Un altre cop

Sí, sí.... Un altre cop al Montsec!

Mentre uns van a escalar, les altres anem a caminar i cada jornada pot ser més divertida que l'anterior.

Agafem el camí dels petrolers per començar a enfilar pit amunt cap a l'ermita i el santuari de la Mare de Déu de Colobor. Com sempre els esbufecs em van acompanyar fins al final, però l'objectiu final va ser complert. Gaudir tot olorant un hivern fresquet (que no gelat).  Vam dinar als peus de l'ermita (cal dir que estava tancada i barrada i l'interior ben destruit....) i després de descansar i gaudir del sol d'hivern vam caminar a través del Montsec fins arribar a la carretera asfaltada que et porta fins a Sant Alís, el punt més alt del Montsec d'Ares. Un cop allà la baixada va resultar més fàcil, més que res perquè vam fer trampes i uns salvadors ens van venir a buscar amb vehicle motoritzat. :)

Un total de més de 9 quilòmetres, gaudint d'un espai que mai em cansaré de trepitjar!

 Deixant enrere l'ermita de Colobor i un Montsec ben verd...

L'ermita de Colobor a l'esquerra, col·locada qui sap com al mig del Montsec.

La llum il·luminava la vall d'Àger mentre nosaltres anàvem escapant d'uns núvols ben grisots.

I el dia va acabar de la millor manera possible tot fent la meva primera desvirtualització. 

Després de la caminada i mentre conservava les agulletes encara amagades vaig passar una molt bona estona amb la Cantireta, una dona especial, alegre, animada... algú amb qui poder obrir el teu cor. 

Ara a esperar la calçotada blogaire! Vindreu?

La neu

La neu..... He tocat neu poques vegades a la meva vida i suposo que la inexperiència que em caracteritza va fer que m'ho mirés amb molta prudència i que qualsevol pas estigués ple de temor. 

M'explico.... Teníem un smartbox que ens van reglar uns amics pel casament per anar a fer una activitat a l'aire lliure i un altre dels companys de feina per anar a passar una nit en un hotel i buscant buscant vam decidir compaginar els dos paquets anant a Andorra a fer raquetes de neu. No ho havíem fet mai i ens feia gràcia.... 

Ara bé, no vaig riure tant quan em vaig veure allà al mig d'un paisatge nevat (molt xulo per cert) sense saber per on trepitjava, amb una ruta inventada per un paratge de neu verge enfonsant-me a cada 4 passes i caient de cul cada 2 (mode exageració ON :D). Volíem fer la ruta del Circ de Pessons, però entre tanta blancor no hi havia qui s'orientés! Total, que al final vam fer una caminada lliure intentant gaudir de l'entorn el màxim possible.

Si és que.... no hi havia color!! Sense la neu segur que s'hagués vist tot molt millor.....

Esteu a punt?

 Preparats.... llestos......  Agafeu tots "carrerilla" i amuuuunt!!!

A volar i a gaudir d'aquest 2013!! 

Omplirem els pulmons d'aire fresc, mirarem des de dalt els problemes, entendrem sense fer judicis, somriurem a la vida i aprendrem que cada passa  feta cap enrere és per agafar forces per volar. 

Només així no pararem mai de créixer!

Ahir vaig acabar l'any baixant del Montsec d'Ares caminant en companyia d'unes amistats especials. El que podia haver estat una fita sense importància es va convertir en un dia espectacular, descobrint camins nous, baixant per dreceres inventades, dinant al costat de l'ermita de la Pedra mentre despullàvem els nostres pensaments i observàvem la Vall d'Àger als nostres peus. 

Mai em cansaré de dir-ho ni de sentir-ho.... Què bonic i màgic és el Montsec!!!

La Caramella

Dins de la nostra visita a les terres de l'Ebre no podíem deixar de visitar els Ports. Guiats per una bona amiga vam anar a parar al barranc de la Caramella. 

Una ruta fàcil i molt agradable va fer que poguéssim acabar la jornada amb un bon bany en aigües cristal·lines i congelades! 

Va ser com un regal.... Un regal que va ser la culminacio d'un dia rodó on no hi va faltar gairebé de res... suor enganxosa, mullar-nos per la pluja, refugiar-nos dins una cova, rajos de sol que ens van assecar, cansament, migranya...

Fins i tot vam poder gaudir d'una pedicura natural d'aquelles de peixets! ;)

l'Aüt

Teníem un objectiu clar : Pujar a l'Aüt (2532m.)

Se'ns va estruncar l'objectiu: quatre gotes que ens van fer recular

El resultat final va ser un patac d'agulletes, haver vist una marmota (porqueeeeet, n'he vist unaaa!!! ;)) i haver vist molts isards i fins i tot haver-ne fotografiat un de ben aprop! Val a dir que era una mascle i ens estava controlant perquè al acostar-nos cap allà on era va començar a fer-nos fora bufant-nos i movent la cua en plan amenaçador....

Que bonics són els animals en llibertat!

Escapada express

I avui com que estic taaaan slow, no vull ni escriure! :))

Vídeo realitzat amb la càmera Harinezumi

I a més a més, a petició de l'Assumpta en el post de la wedding....... Aquesta fotografia!

Amor a la cova Colomera del Congost de Montrebei!

L'última Suzuki experience

Tot observant la Cova negra de Matasolana

Éren les 9 del matí, sortiem de casa amb el Suzuki Santana per última vegada, per anar a qualsevol indret del Montsec, a passar la nit a qualsevol lloc desconegut i a poder ser poc accessible. Per camins de pedres i ben polsegosos vam arribar a Àger, a Cellers.... i allà, allà vam agafar el mateix tram de GR que la setmana Santa passada vàrem fer caminant (Vegeu això). Ole tú!

Ben agafada als agafadors no paràvem de votar i és que entre tanta pedra i pedrota gairebé perdrem les rodes del pobre Suzu.... pel camí vam fer algunes parades per arribar on l'últim cop no vam anar per estalviar energies i vam al·lucinar amb la Cova Negra de Matasolana...... és molt gran i plena d'estalactites.... i hi fa un fred.... brrr!!!!

Vistes des de la Portella Blanca

I finalment vam arribar allà on volíem arribar. A la Portella Blanca, un dels punts més alts del Montsec de Rúbies i que l'últim cop no vam poder disfrutar perquè hi havia tanta boira que amb prou feines entrevéiem el camí!  Des d'allà estant ens vam sentir com ocells lliures..... és tan bonica la nostra Terra!!! (el nostre planeta Terra!!)

A la Portella Blanca s'acaba el camí... així que vam haver de fer mitja volta. Ai, ai.... tots els sotracs de l'anada ara faltaven per la tornada... Se'm va posar l'ai al cor quan el Suzau no podia pujar la pujada final, es calava i no tenia força... al final, sort del meu home (ara ja ho puc dir! hehehe!) mecànic i manetes vam agafar "carrerilla" i vam tirar amunt i vam tornar al punt de partida.

I carretera i manta!

....Continuarà demà (Com diu el Jordi Banyeres.... ^^)

Resum de la jornada!

Tornar a tenir vacances de Setmana Santa després de molts anys.
Il·lusió i ganes de caminar.
Tornar a pujar al tren pinxo de la Pobla.
Senders desconeguts.
Seguir les senyals blanques i roges.
Dormir a prop de les trinxeres.
Retornar al poble abandonat de Rúbies.
Tornar a caure de cul pel pedregal que porta al poble.
Pluja, sol i boira.
Perdre durant una bona estona les senyals blanques i roiges.
Indignar-me amb la persona que "marca les senyals".
Desesperar-me.
Trobar altre cop el sender, respirar i tornar a caminar.
Vistes impressionants del Montsec de Rúbies, malgrat el mal temps.
Cansament i satisfacció.


Total???
35 km xino xano i algunes imatges imborrables!

Volem lo tren!

Cellers i el pantà de Terradets

A punt d'arribar al poble de Mata-Solana. Al fons es pot veure el pantà de Terradets.

Poble de Rúbies

PD: Vaig dir que no m'importaria que plogués durant les vacances i.... toma pluja! Però tal hi com vaig dir, no m'ha importat, la pluja és la pluja! ;)

La ruta "imàginaria" de la marmota

Una servidora observant des de les altures el planell del Riu Malo

Mentre enfilàvem carretera amunt em venia poc a poc la il·lusió de trepitjar de nou el Parc Nacional d'Aigüestortes, després de quatre anys sense anar-hi. 


Podríem dir que la meva condició física i la meva feblesa mental m'impedeix fer grans rutes i caminar gaires hores, per això ja havíem decidit d'avantmà de fer la ruta de la Marmota, unes dues hores caminant segons el mapa (unes tres segons jo) des del pantà de Cavallers fins a l'Estany Negre.


Un cop aparcats al pàrquing de la presa de cavallers vam borejar el pantà, pedra amunt, pedra avall, resseguint les aigues que es filtraven per tot arreu fins arribar al Planell del riu Malo, on suposadament hi habiten les marmotes. Vam estar una bona estona padant l'orella, descansant i mirant amb prismàtics, però res de res... les marmotes ens devien olorar.

Vam continuar pujant pedres i més pedres fins arribar a l'Estany Negre. Després de l'esforç de la pujada val la pena. I com que el Refugi de Ventosa i Calvell estava ple solament ens va quedar fer el camí de tornada.

Estany Negre

El meu propi camí... de Santiago.

Ja feia dos anys que seguia el camí de les estrelles cap a Santiago, poc a poc i bona lletra, cada any un troçet i sabia que arribaria a Galícia tard o d'hora. Aquest any ha estat diferent, aquest any ha estat trist... El Camino de Santiago no para d'ensenyar-te coses, de fer-te pensar i sobretot de fer-te reflexionar. M'he endut una bona patacada, sí, però no per això m'he desanimat. 

Vam sortir de Burgos a les 6 de matí (la primera foto ho mostra) i fins les 3 de la tarda no vam arribar a Hontanas, 30 quilòmetres xino xano que em van passar factura. Però l'un demà des d'Hontanas fins a Boadilla del Camino, uns 29 quilòmetres més, que no és res... I ja no puc explicar res més perquè vaig recarregar el bessó i no puc ni donar un pas mes. Ja sóc a casa. Trista? Decebuda? No.... Jo sé que tot va ser perquè la meva ment no estava preparada, el meu cervell sovint em puteja i aquest cop ho va fer tranformant les meves pors en un mal físic prou fort com per haver d'abandonar.

Però l'any vinent (o qui sap si aquest mateix any) hi tornaré. I arribaré a Santiago de Compostela i segurament deixaré caure unes quantes llàgrimes... de felicitat.

No vaig dur la càmera gran per questió de pes, però no podia marxar sense res, així que us deixo amb un mini reportatge del que ha estat aquest any el meu mini camí de Sant Jaume.... Espero que us agradin. 

 Burgos, 6:00 a.m.

 Tot arribant a Hontanas, després d'un dia calurós molt dur.

Salut i esperança!