Ja feia dos anys que seguia el camí de les estrelles cap a Santiago, poc a poc i bona lletra, cada any un troçet i sabia que arribaria a Galícia tard o d'hora. Aquest any ha estat diferent, aquest any ha estat trist... El Camino de Santiago no para d'ensenyar-te coses, de fer-te pensar i sobretot de fer-te reflexionar. M'he endut una bona patacada, sí, però no per això m'he desanimat.
Vam sortir de Burgos a les 6 de matí (la primera foto ho mostra) i fins les 3 de la tarda no vam arribar a Hontanas, 30 quilòmetres xino xano que em van passar factura. Però l'un demà des d'Hontanas fins a Boadilla del Camino, uns 29 quilòmetres més, que no és res... I ja no puc explicar res més perquè vaig recarregar el bessó i no puc ni donar un pas mes. Ja sóc a casa. Trista? Decebuda? No.... Jo sé que tot va ser perquè la meva ment no estava preparada, el meu cervell sovint em puteja i aquest cop ho va fer tranformant les meves pors en un mal físic prou fort com per haver d'abandonar.
Però l'any vinent (o qui sap si aquest mateix any) hi tornaré. I arribaré a Santiago de Compostela i segurament deixaré caure unes quantes llàgrimes... de felicitat.
No vaig dur la càmera gran per questió de pes, però no podia marxar sense res, així que us deixo amb un mini reportatge del que ha estat aquest any el meu mini camí de Sant Jaume.... Espero que us agradin.
Burgos, 6:00 a.m.
Tot arribant a Hontanas, després d'un dia calurós molt dur.
Salut i esperança!
Avui mateix he parlat del Camino en un altre blog.
ResponEliminaAquest any en fa 10 que jo el vaig fer, León-Santiago, uns 310 kms.
El que et recomano jo, a part d'estar un xic entrenada, és que no feu les etapes tan llargues, i sobretot al principi. A mi em va passar en la primera etapa que la vam fer ben grossa i per poc acabo abandonant el primer dia.
Jo et diria que les primeres etapes les facis de 20 quilòmetres (a tot estirar 25!!!) i procurar arribar, si es pot, a dinar ja al poble on vulguis dormir (no treu que et mengis algunes hores de calorada).
Quan et vagis aclimatant ja podràs fer tirades fortes de 30 quilòmetres (més ja entra en el terreny de la imprudència!)
A més, cal dur el mínim pes possible, el mínim del mínim. I com a calçat jo vaig anar amb botes de muntanya i són excessives. Si jo hi tornés ara portaria molt poc pes a l'esquena i llavors pots tirar amb unes sandàlies d'aquestes que tenen bona sola!
Suposo que ja deus conèixer la majoria de consells, però mira, així he recordat el meu Camino que va ser ben especial!
Ànims i a tornar-hi l'any que ve!
La veritat és que sempre l'he tingut com una cosa a fer per al futur, com una iniciativa per posar-me en forma. I estic d'acord amb El porquet, penso que potser t'ho vas agafar massa a la valenta des del principi i per això va passar lo del bessó... :/ Tot s'ha de fer amb calma.
ResponEliminaCom sempre, adoro les fotos d'aquest blog, són boníssimes. De fet el blog sencer ho és. Petons!
Porquet, quina il·lusió que tu també l'hagis fet! Fins aquest any havia fet el que tu dius, començava amb 15 o 16 km i anava augmentant fins arribar als 27... més o menys. Però aquest any no sé que m'ha passat, vaig veure etapa de 30? Doncs 30! I mira... dels errors també s'apren.
ResponEliminaLes botes de muntanya no calen, com tu dius jo tiro d'unes bambes-sandàlia que van la mar de bé!
En fí... no només ha estat el cos el que m'ha fet tornar, però ha estat l'excusa perfecta...
Salut i bon camí! Una abraçada!
Lilith, és una experiència meravellosa, de veritat, potser és dur si no hi estàs acostumat, però amb 3 dies es passa i tot el que t'envolta et fa crèixer. Sí, m'ho vaig agafar massa a la valenta i mira... ara vaig coixa :( però se'm curarà i hi tornaré! Això sí, amb calma.
Salut i moltes gràcies!! Una abraçada!
És de valents saber abandonar a temps. Diuen que "qui la segueix l'aconsegueix". Una altra vegada serà! però les experiències d'ara ja són vivències.
ResponEliminaRep una abraçada.
Maijo, la valentia la vaig perdre tota al ser tant imprudent, però sí, "quien la sigue la consigue" i això és el que faré... Sé que Santiago m'espera! :P
ResponEliminaSalut i abraçada!
Sempre pots tornar-hi... I és veritat de vegades la ment... El reportatge és magnífic, cada fotografia és un poema...
ResponElimina(Alba et volia enviar un bàlsam per l'esperit però veig que no surt el teu correu...)
Des del far amb bona brisa.
onatge
Merci Onatge, ja veus tan aviat peco d'imprudent com de massa prudent... Em prenc la teva brisa com si fos un bàlsam.
ResponEliminaUna abraçada.
Que el sotrac del camí no fagi pedre la il.lusió de tornar-hi, a vegades la ment és el nostre pitjor enemic..., però la fortalesa és perceb!. Boniques fotografies!.
ResponEliminaAbraçada!
La il·lusió és l'últim que es perd Audrey. Gràcies per les teves paraules! Salut i abraçada!
ResponEliminaHeeey Alba que tal po mi tierra?????
ResponEliminate has hecho el camino???? que gran envidia!!!!
Muy guapa la de la catedral hasta parece tener una gaviota,tendremos mar???? jeje
un gran saludo
Gaviotas no sé, pero cigüeñas unas cuantas! Estoy en ello, este año tuve que abandonar... pues el camino me enseñó que uno no puede ponerse a andar por andar: me lesioné y tuve que volver antes de hora... En fin! De todo se aprende...
ResponEliminaSaludos y un abrazo!
pasando a visitar tu calle y dejándote el abrazo...ya alguien me había platicado sobre el camino de santigo, tú lo haces ver muy interesante...luz y buena vibra alba...
ResponElimina