La música folkròrica d'una gaita em va transportar a un altre estat on els pensaments dispersos cap a una il·lusió encara per complir van fer que em piqués el nas i se m'entel·léssin els ulls... Estava arribant a la famosa plaça d'Obradoiro. Havia arribat a Santiago!
Era allà al davant, mirant tots els peregrins que anaven arribant, contents, somrients... qui no ho estaria després d'haver arribat al final d'un camí! Un camí que físicament havia acabat, però en realitat tot just ha començat....
Jo.... us ho dic, vaig fer trampes..... vaig caminar molt sí, però vaig arribar a Santiago de "vacances" acompanyant usaris de la feina, però hi va haver alguna cosa que es va remoure dins meu...i em va fer tornar a somiar.
Aquest estiu? al setembre? l'any vinent? Qui sap!


Saps què mai he estat a Santiago? De fet, saps que mai he estat a Galicia? De fet, saps que mai he fet de pregrí? De fe, saps que poc em crida tot això?
ResponEliminaHi ha inquietuds per a tothom! A mi tot el que sigui caminar i crèixer em serveix, sigui la meta a Santiago o a Almatret!
EliminaHa de ser una experiència fer el camí des de dins, si hi vas emporta't la càmera, eh?! Segur que en sortiran petites perles de les teves.
ResponEliminaJa ho he intentat Sílvia, al juliol de l'any passat us en vaig fer un tastet... però encara no he arribat a Santiago i em feia il·lusió! La càmera sempre va amb mi a tot arreu! :)
EliminaAra ho vaig a mirar, el juliol jo encara no havia sortit de l'ou :)
EliminaForça coneguts meus han fet el camí des de diferents distàncies. Una de tantes coses que no m'atrauen massa. Solc posar l'excusa de l'objectiu últim, però no cal ser religiós ni buscar la peregrinació real, molts s'ho prenen com un repte de superació personal. A mi em surt de superar-me en altres coses, mira tu.
ResponEliminaÉs el que dic, que d'inquietuds n'hi ha moltes i molt difetents. A mi el que no m'acaba d'agradar del camí tradicional és que a l'estiu sembla La Rambla! Però hi ha sol.lució... l'he descobert!! :P
EliminaJo a Santiago només hi he estat un cop... i hi vaig arribar com sempre s'ha arribat als llocs... a peu! M'has fet recordar, precisament, això:
ResponEliminahttp://elporquet.blogspot.com/2011/08/cap-loest-sempre-cap-loest.html
Una magnífica experiència! Inoblidable!
Recordo perfectament el teu post i les emocions que va despendre en mi! Jo també volia arribar-hi caminant, però... aquest cop em van obligar a anar-hi amb tren! heheh! Però el peregrinatge... el tinc pendent.... ho tinc MOLT pendent!!!
EliminaM'agrada l'emoció del teu escrit i veig que et pica el cuquet de fer el Camí..., no l'he fet, però tinc amigues que sí i l'experiència ha estat increïble. Ja ens explicaràs...
ResponEliminaEl cel de la primera foto és preciós!, tot esponjós :-)
Abraçada!
jo l'he fet fins a Lleó aproximadament.... i és una sensació especial, diferent. és realment bonic! però tinc pendent arribar al destí... arribar davant de la Catedral pels meus propis peus!!
Eliminano és gens dolent tenir una fita....ajuda a fer-nos més forts. No renunciïs a res i menys als somnis....
ResponEliminaRenunciar als somnis no està dins dels meus principis.... ho sento!! hehehe
Eliminaups!!! el de lou cost era jo...;) en Garbí...
ResponEliminaquina llàstima!!! jo que ja em pensava que tenia un altre fan! ;P
EliminaJo no he fet el camí, tampoc... he estat a Santiago, això sí!
ResponEliminaAra bé, tot és proposar-s'ho!
Sé que hi ha gent a qui això no li crida gens i que prefereix fer altre tipus de vacances, però jo ja fa temps que en tinc ganes... caminar més de 700 kilòmetres és algo que sembla impossible, però no ho és!! i el camí és molt llarg... i hi trobes coses precioses per a poder pintar! :P
EliminaFer el Camino, una de tantes coses que m'agradaria fer a la vida, a mi també. Jo també he esat allà, a Santiago, però de vacances amb mons pares fa cosa de... sis anys, o així. Arribar-hi a peu no em fa massa il·lusió pel moment en sí d'arribar a la plaça. Però creuar Castella per aquells camins, viure la ruta, sí que me'n fa. Veurem si un dia...
ResponEliminaI quan t'hi posis a fer-lo et sentiràs taaaant bé! és molt xulo... jo vaig decidir, per qüestions de temps, fer-lo des de Roncesvalles, però un troçet cada any... i de moment em vaig quedar a prop de Lleó amb una decepció bastant forta i uns motius ben greus.... però ara en torno a tenir ganes, moltes ganes!!! hi ha alguna cosa que em crida cap allà... hehehe!
EliminaQue maques les fotos! I quins núvols tan guais hi havien! No importa que fessis trampes, l'important són les sensacions que et van corprendre. I ja hi haurà temps de refer aventures o de fer-ne de noves. ;)
ResponEliminaVam tenir un temps de primera!! I vaig pensar molt en l'Eli i en Rod. ;)
EliminaAixò que diu la Sílvia. Porta'ns unes quantes fotografies de les teves, quan hi vagis.
ResponEliminaSegur que no en faltaràn Jordi!! Jo i la càmera som gairebé inseparables!!
EliminaQuines fotografies més boniques! Totes les experiències són bones si es viuen amb ganes. Una abraçada, Alba!
ResponEliminaTens tota la raó! Petonets!!
EliminaJo n'he fet un troç i tot i que pocs dies, tb va ser algo imporant per a mi... la primera foto m'agrada molt... Pto!
ResponEliminaper mi és una sensació que no es pot descriure! Salut i endavant!!
Eliminatambé ho tinc pendent....algun dia faré el camí! bones fotos!
ResponEliminai ja veuràs com t'enamorarà!! Petons!
Elimina