Aquell dia vaig col·locar la meva galta a la seva galta, l'escalfor del sol feia que fos molt agradable i la sensació d'estar allí, amb ella, amb aquella paret que tant havia admirat és inexplicable, tots dos érem un i així em vaig posar als seus ulls i vaig veure el món des de dalt... la Vall d'Àger als meus peus.
I per acabar vam enfilar-nos al punt més alt del Montsec d'Ares per veure com queia el sol i els parapentistes feien la última enlairada del dia.
Quina enveja, Alba, jo sóc incapaç d'escalar. M'agrada com ho descrius.
ResponEliminaTothom pot ser capaç! Sol cal il·lusió i confiança. :-) Gràcies Helena!
EliminaAl final li has agafat el gustet a això d'escalar, eh? Ja no en tens prou de caminar en horitzontal que ara et cal pujar amunt, amunt...
ResponEliminaBé... sí que m'agrada, i molt! però de moment sol hi he anat dos dies i a pujar parets ben faciletes.... :-)
EliminaPer uns moments et vas convertir en ella, en paret vull dir. Tal com ho descrius em vénen ganes de perdre totes les pors i enfilar-me també! Són precioses les fotos!
ResponEliminaEm vaig convertir en allò que tan admiro.... que bonic oi? Espero fer-ho més sovint! Ptonets!
Eliminaespero que la teva afició per lo vertical no et destorbi la afició per lo horitzontal.... ;)
ResponEliminaHa de ser una passada..
No home.... tot en la seva mesura! :-) Sí que és una passada sí!
EliminaT'admiro molt! *O*
ResponEliminaGràcies boniqueta! :*
EliminaQue valenta!!!! Jo també sóc incapaç d'escalar i mira que de muntanya n'he fet, però sempre pujant només amb les cames...
ResponEliminaÉs una valentia camuflada.... la por hi és, però s'ha de vèncer!:-) Ptonets!
EliminaNo sé jo si encara que pugués m'atreviria a intimar amb la muntanya així...ara la sensació ha de ser al·lucinant i les vistes des de dalt...precioses!
ResponEliminaPetons!
A mi m'ha costat molt de decidir-me Rachel, de fet encara ara no m'ho crec que pugui enfilar-me paret amunt, però sí, la sensació és tan agradable que em trec totes les pors i m'omplo de coratge! Ptonets!!
EliminaT'admiro! Pel que expliques entenc que ha de ser una experiència emocionant, molt gratificant.
ResponEliminaJo sempre he patit vertigen :(
Sí, és com quan coneixes algú cara a cara després d'haver estat molt temps parlant-hi des de lluny! :-))
EliminaHi ha un poema de la Sylvia Plath que parla de ser vertical. Digna, sensata, valenta. Et passo l'enllaç: http://untelalsulls.blogspot.com/2010/01/soc-vertical.html
ResponEliminaEl llibre, el va traduir la Montserrat Abelló. Jo te'l recomano, tot i que hi ha poemes molt durs. Però la pedra ja és així, ets TU qui t'hi has d'adaptar.
Petons, grimpadora de sensacions.
El poema és molt maco, però no m'agrada pensar que es va suïcidar quan tenia un fill tan petitó... em fa enfadar, vaja!
EliminaUna abraçada, princiosa!
admiro les persones que s'enfronten i escalen parets....jo seria incapaç....això si cada dia metafòricament n'escalo alguna de paret però no són com les teves! enhorabona per l'escalada, per les parets superades i per ser una dona valenta!
ResponEliminaMolta gent escala parets i assumeix reptes dia rere dia, jo només em vaig acostar a aquella paret que tan havia mirat des de lluny i vaig dir.... avui et vindré a saludar d'aprop! :P Moltes gràcies Elfree! Ptonets!
EliminaUa!! Quines fotos més guapes!! Crec que la paret estava tan o més emocionada que tu (i els parapentistes, també) ;
ResponEliminaHehehe! Moltes gràcies Gemma! Jo crec que el Monstec també va estar content de tenir-me allà enganxada a la seva roca. I als parapentistes els vaig mirar molt ehhh, i vaig decidir que Sí! Ho provaré! :-)))
EliminaAlbaaa!! Jo em vaig tirar en parapent des de la Vall d'Àger!!! fa molts i molts anys! ara em sembla que seria incapaç de repetir-ho!!!
ResponEliminaSí???? Ha de ser xulíssim.... A mi em fa molt respecte, però cada cop que els veig em vaig convencent... Ho he de fer!
EliminaCarai, Alba, quines aventures més ben il·lustrades! Això és fantàstic!
ResponEliminaUna abraçada.
La vida en sí ja és tot una aventura! ;-) Muak!!
Elimina