El rescate

Algun cop ja he parlat de la desil·lusió de presentar-se a concursos i no obtenir cap bon resultat.

Et desanimes molt i creus que no val la pena dedicar més esforços en esdeveniments d'aquesta mena, però surt un altre concurs i ho tornes a intentar... és un alicient. Crec que si no fos pels concursos no faria cap creació audiovisual, no trobaria el motiu per fer-ne. 

L'últim dels concursos ha estat el del curt AL VOL on a més a més del premi del jurat (que no vaig guanyar) hi havia un premi de votació popular via facebook que tampoc vaig guanyar... ni tan sols els meus amics em van votar, mira si és trist! I vaig perdre per 50 vots quedant en segona posició. La tristesa d'aquells dies va ser molt elevada, però tot passa.

Des de la mateixa direcció del concurs es va contactar amb la meva feina i des d'allí hem organitzat un taller de curtmetratges per a les persones amb síndrome de Down i altres discapacitats intel·lectuals. Un taller de 3 dies, senzill, però suficient. Ells van pensar en un guió, vam fer classes de càmera (feiem anar la harinezumi) i vam sortir a gravar... La postproducció l'ha fet una servidora i almenys puc dir que aquest cop sí que he guanyat alguna cosa, la satisfacció d'haver ensenyat a fer un curtmetratge i la possiblitat de que aquest es mostri al món.

Aquí us el deixo!

"HEROI AL RESCATE"

Jo n'estic molt contenta! :-))

Per tots vosaltres

Ahir em van recordar que sol faltaven 8 dies per Nadal.... el temps passa volant!!! Així doncs, no vull deixar passar el moment de regalar-vos una postal que he fet amb molt carinyo!

Per tots vosaltres, perquè aquesta és una època en la que recordem molt i sovint les cabòries es fan més presents que en altres moments. Qui sap què deu ser? 

Jo mentrestant us desitjo lo millor, ara i sempre, perquè desitjar encara no està prohibit i perquè no costa gaire repartir una mica de bon rollo no?? Això sempre va bé! :-)

MOLT BONES FESTES A TOTHOM!!

Els Jugadors de Cartes (Relats Conjunts)

Era un matí de diumenge qualsevol, a l'exterior feia molt fred però els dos jugadors vivien estancats en la seva partida de cartes, ni tan sols s'havien tret la gavardina. 

La partida feia hores que durava i ells, muts, atents a qualsevol moviment del contrincant, semblava que no tinguessin cap mena de pressa. De fet, ningú els esperava, sabien que després de la partida sol el vent gelat els acompanyaria fins a casa. Potser per això ningú s'atrevia a tirar la pròxima carta, potser per això més valia tirar un as de piques que un tres de cors, potser per això el silenci regnava al seu voltant, potser per això.....

Diríem que això potser que sigui la meva participació al relats conjunts del mes de desembre. Potser.... :-)