Ella

Ella, que arriba gairebé sense avisar, s'endinsa en les nostres vides en silenci, atrapa els nostres somnis per no deixar-los marxar.

Ella, que congela els sentiments però escalfa les emocions, que any rere any fa reviure moments únics, que entristeix, però també reconforta.

La boira, que té un so especial, una fotogènia inigualable, que permet de tan en tan gaudir d'espectacles com aquest: 

(perquè si no hi hagués estat ella, no fóra ni la meitat de bonic!)

El Maskelyne

Un dia una mare (o pare) va decidir que aquell cérvol ja no servia per a res i el va llençar a les escombraries. 

Aquell cérvol va tenir la gran sort que una noia el va veure i el va recollir, tot pensant que podria servir per alguna de les seves creacions. I així va ser. En Maskelyne va reneixer de les escombraries per a ser el protagonista d'un curtmetratge guanyador el premi al curt "imaginació al poder". 

I ara, després de tants èxits en Maskelyne ha trepitjat el meu miniestudi per quedar-s'hi tot el Nadal i ajudar-me a fer fotografies amb els més petits. 

Les segones vides poden ser tan o més bones que les primeres! :) 

 

El post d'avui està inspirat en l'última entrada de Rokins, i és que tot depèn de com es miri.

TARDOR amb majúscules

Això de quedar-me amb les ganes no em va agradar i vam decidir anar a veure la tardor una mica més lluny. Així que furgoneta i manta (sobretot la manta!! brrr!!) vam anar cap al Parc Nacional d'Ordesa, que ja havíem estat feia temps a l'estiu i sempre dèiem: "Aquí hi hem de tornar a la tardor!".

El paisatge una meravella... Ara, això de que la muntanya es converteixi en autopistes humanes no m'agrada gaire... sovint són gent irrespectuosa, que crida i molesta al que realment vol gaudir d'un entorn natural i aquell "hola" de cortesia desapareix a l'instant. No estan acostumats a ser agradables amb desconeguts. Vés per on.

Ordesa és bonic, però si mai hi hem de tornar, que sigui per anar a coronar el Mont Perdut... 

Voleu gaudir una mica de la tardor? Mireu, mireu!! :)