Dòlmen

Estar aprop d'un dòlmen em fa pensar varies coses.... primer de tot m'entra la desconfiança: "No haurà pas set un graciós que s'ha dedicat a fer una cabana amb pedres?" Però no, interpretes que no pot ser així perquè hi ha un cartell aprop que t'indica la història d'aquest monument. I just després de llegir l'explicació entra el silenci.... això era un lloc sagrat. Fa molts anys aquest havia estat un espai de rituals i adoracions... i ara... Silenci. El mínim que podem fer nosaltres és fer silenci.... per respecte i perquè és una cosa sèria. 

Quatre fotos... la il·lusió d'haver-hi arribat tot hi perdre'ns per camins de cabres.... i tornar desitjant que no ens plogui pel camí.

Aquest és el Dòlmen del Mas Abat de Benabarre, té uns 5.300 anys d'història. Feia temps que dèiem d'anar-hi, però mai trobàvem el moment... La veritat és que estan bastant aprop, cal caminar un parell d'hores des del nucli de Benabarre i anar seguint les indicacions del PR 103?  del PR 130? ara no me'n recordo quin era, però vaja.... que està indicat i es troba amb facilitat.

Autorretat dins una mirada polaritzada. ;)

Dia de panoràmiques

Quan vas a un lloc que t'agrada i tens la sensació que t'hi ha quedat alguna cosa per a fer.... hi tornes.

Tenia pendent UNA panoràmica del congost de Montrebei.... i al final n'han sortit tres. ;) 

Avui he tocat un troç de cel.... modest, però era un cim! Avui hem fet el cim del Montsec de l'Estall pel pas de Sant Miquel. Xulo, xulo! Aquí hi teniu les vistes.

La famosa i desitjada panoràmica del Congost de Montrebei! N'he fet moltes.... però segur que hi torno a fer-ne mil més. Mai me'n cansaré! 

I l'ermita de Santa Quitèria i Sant Bonifacio.... sense nens, nenes, papes i mames! Estar allà és tot un luxe... cada cop ho tinc més clar!

Gronxador (Relats conjunts)

Mare, recordes aquelles tardes al parc en el gronxador de fusta? Tu somreies i m’empenyies amb força mentre jo intentava moure les cames per autopropulsar-me i era feliç sabent que tu estaves allà, pel que necessités.

Ara ja no et veig somriure, ara ja no m’empenys amb força… ara….. Ara tot és molt complicat. Els anys han passat i tu ja no hi ets. Enyoro aquells moments en que algun dia vaig ser feliç. Vius en un món paral·lel envoltada de males companyies i aïllada del món real i jo no sé com ajudar-te, no sé com fer-ho per a que tot torni a ser com abans. Sembla el món al revés.

Recordo  aquests moments  amb un mareig constant… i és per això que m’han vingut al cap aquelles  tardes al gronxador  perquè després de tota aquella felicitat, tant anar endavant i enrere sempre acabava ben marejada i amb ganes de no pujar-hi mai més, però sempre hi tornava... i tornava a marejar-me... i hi tornava... 

Aquesta és la meva col·laboració als Relats Conjunts d'aquest mes! No m'ho vull rellegir gaire no sigui que al final acabi per no publicar-ho!